New Cross

Fa un mes i vint-i-un dies que vaig arribar a Londres i en aquest temps ja he viscut a quatre cases. Resumint: la de B., la de la G., la del R. (durant quatre dies) i ara una altra. Fer de nòmada és cansat. No tens casa teva, un lloc on poder estar de forma despreocupada, que et faci d’aixopluc aquells dies en què no tens ganes de fer res més que d’estar a casa i a on puguis tenir els teus discos, els teus llibres i les teves pel·lícules. Les teves coses. Cada lloc nou on vaig a viure significa tornar a començar. Saber com funciona la rentadora, a on pots secar la roba, quin tipus de llit tens, a on pots posar-ho tot, com s’arriba des d’aquí a la feina. Vaig amb les maletes amunt i avall com si acabés d’arribar a la ciutat o n’éstés marxant. Ni una cosa ni l’altra. Hi estic vivint.

La casa on visc ara es la de l’Andy Heald. L’Andy és el fill del Gordon i la Chris, una parella que va conèixer el Toni durant els 10 anys en què va viure a Londres. Sempre m’han cuidat molt. A la casa, de moment, hi estic sol. L’Andy està al Brasil i sembla que torna aquest cap de setmana. El seu germà, el Tim, que està molt atabalat de feina, no n’està segur.

A l’Andy no l’he vist mai. Sóc amic dels seus germans Tim i Jonny, especialment del primer. Amb l’Andy hi he parlat per telèfon alguna vegada i, igual que tota la seva família, és molt extrovertit i xerraire. Tan extrovertit que no va dubtar ni un moment a deixar-me entrar a casa seva quan el Tim li ho va demanar. I aquí estic, okupant-li la casa mentre ell està de vacances al Brasil. A veure si no se’n penedeix.

El barri on visc ara es diu New Cross. Està al sud-est, a tocar de Greenwich, per on passa el meridià. No té gaire bona fama, i ho entenc. Se’l veu una mica atrotinat. Pel que he pogut veure i llegir, era un barri degradat de Londres que ara s’està recuperant. Totes les zones marginals d’aquesta ciutat estan passant aquest procés. El mite és Brixton, l’equivalent londinenc al Bronx, on de vegades s’hi poden sentir trets. Els que hi viuen diuen que ha canviat molt i que ara es pot caminar pel barri de nit sense passar por, que ja és molt. Fa uns anys ningú t’ho hauria recomanat. I menys sent blanc, que se’t veu més. Allà tots són negres. Al meu nou barri també. Els blancs destaquem perquè som minoria.

La casa està bé. Sense luxes, però correcta. És una casa antiga a mig rehabilitar. Molt anglesa. S’hi han fet millores i s’ha repintat però conserva alguns electrodomèstics decrèpits (menció honorària a la nevera, el forn i els fogons). El seu principal inconvenient és que no té calefacció central. T’has d’escalfar amb estufes. De moment no fa molt fred i es pot viure bé en aquestes condicions. Em fa por que la situació canvii quan comenci el fred de debò (en principi ja n’hauria d’estar fent, però diuen que desembre i gener són els pitjors mesos).

En principi aquí hi viuré fins que la noia que viu a casa del R. canvii de casa. Si tot va bé, això hauria de ser al gener. El problema és que, pel que m’explica el R., no veig que aquesta noia s’estigui posant les piles. A veure si espabila.

Fotos: La casa de l'Andy a New Cross.


* Aquest és el passadís d'entrada. Pintures psicodèliques a la paret de la dreta, moqueta al terre i escales al fons. A l'esquerra, el rebedor.


* En plena sala d'estar hi ha una Lambretta de la dècada dels 60. Crec que funciona. A l'esquerra hi ha la cuina.