Parchís y Sexo en Nueva York

Aquests dies visc en un pis que està a Marylebone, a tocar de la estació de metro amb aquest mateix nom. He ocupat el lloc de la Gemma, una companya de feina a qui han canviat de ciutat i que m’ha fet el gran favor de cedir-me l’habitació on vivia i que ja tenia pagada per a tot el mes de Novembre.

La Gemma tenia tres companyes de pis —Eva, Melody y Mimi—, les tres d’un perfil similar. Per sobre dels 30 anys i sense parella fixa. I el que és pitjor: amb ganes de tenir-ne. La solteria, en el seu cas, no és una opció. És el que els ha tocat. Això no vol dir que no tinguin històries. Alguna cosa se’ls hi coneix. Però res estable. Els encanta Sexo en Nueva York i jugar al Parchís. Ara són les meves companyes.

Anem per parts.

L’Eva és bona noia. És de Madrid i porta força anys a Londres —set o vuit—. Fins fa poc treballava al BBVA i ara s’ha passat a l’HSBC. No sé exactament què fa al banc (no treballa a una oficina, sinó a la seu d’aquests bancs a Londres), però el que m’ha dit és que la seva feina no li agrada, i que sort en tinc que a mi sí que m’agradi la meva. L’Eva és la més normal de les tres. El primer dia, quan vaig arribar, vam estar xerrant una estona i, si coincidim abans d’anar a dormir, també parlem. De vegades se’m cola a la dutxa, però no té mala llet. Crec que és una mica tros de pa, potser massa. Als vespres no és estrany trobar-te-la al sofà de casa, veient la tele i endrapant tot el que troba. Una nit es va menjar dues bosses seguides de crispetes —d’aquelles que es posen al microones— mentre mirava El Senyor dels Anells. Em va semblar que li agradava molt aquesta trilogia, perquè coneixia les tres pel·lícules al detall. Potser va menjar alguna cosa més, no ho descarto, però jo no ho vaig veure.

La Melody és una noia amb nom de licor de crema catalana. És de Madrid, però de mare anglesa. També treballa a l’HSBC. Inicialment, era força amiga de la Gemma, però van acabar distanciades. Té mala llet. El caràcter se li veu a la cara. És la que més exterioritza que no li caic bé. Crec que no he fet res de dolent i que simplement no li agrado perquè sóc amic de la Gemma. És de les que no saben dissimular quan no li caus bé. Sempre he preferit això que no aquells amb qui sembla que tot va perfecte i després te la claven. Quan parla amb mi, no em mira a la cara. Acostuma a ignorar-me. No costa res dir bona nit, però si pot no ho fa. Se li coneixen històries desenfrenades amb gent de tota mena, i no precisament per separat.

La Mimi és la més intrigant de totes tres. A diferència de la Melody, no crec que tingui mai cap mala paraula per a mi. Però això no vol dir que li caigui bé. Em sembla que pertany al grup de gent que prefereix anar a bones, cosa que no és garantia de res. És molt felina. De les moltes hores que està a casa, gairebé totes les passa davant la televisió o tancada a la seva habitació. És britànica i musulmana. Té una relació estranya amb un tal Nacho, de Barcelona, a qui —casualitats— vaig conèixer fa tres anys en un dinar a casa de la Conxa Rodríguez. Em va semblar un peix bullit. Em sembla que tenen una història, però com que tots dos són molt estranys no està clar.

L’ambient, al pis, no és que sigui de tensió, però tampoc de distensió. Noto que faig nosa, i la sensació de no ser benvingut no és agradable. No estic còmode als espais comuns. Afortunadament, si tot va bé, només viuré amb elles fins que s’acabi aquest mes. Se’ls acaba el contracte i han de buscar-se una altra casa. Al desembre, jo aniré a casa d’algú. Tinc un parell d’opcions, encara no m’he decidit.