El millor Barça

Ahir vaig anar amb el R. i un amic seu a veure el Barça a l’Sports Café, un local que està entre Piccadilly Circus y Trafalgar Square. El lloc era bastant infernal: estava tan ple de catalans i alemanys que vam haver de veure el partit drets. Però la veritat és que, un cop trobat un racó més o menys digne, vam estar bé. El millor d’aquesta classe de locals és que tenen moltes pantalles. Des de la nostra parcel·la podiem veure cinc o sis pantalles prou bé. Total: el que més por em feia —la visibilitat— es va resoldre. A més, el partit de seguida se’ns va posar de cara, amb la qual cosa, les incomoditats que encara pugués tenir el bar van desaparèixer.

Quin Barça. Els meus primers records del Barça són la Copa del Rei del ’88, la Recopa del ’89 i la primera lliga del Cruyff. Des de llavors, i fins i tot, incloent la nefasta etapa del Joan Gaspart com a president, el Barça ha guanyat més que no ha perdut. És l’equip que més lligues ha guanyat (vuit en setze anys), ha guanyat dues Copes d’Europa, una Recopa, dues Copes del Rei… ho dic de memòria, em puc equivocar en algun detall. En resum: per a mi, que el Barça guanyi és relativament natural. Molt més, segur, que per als culés de tota la vida. El club ha guanyat pràcticament les mateixes lligues des de 1990 (vuit) que en els 90 anys anteriors (deu). Però, tot i que estigui més o menys acostumat a veure victòries, crec que hem d’assaborir el moment actual perquè trigarem a veure una cosa igual.

Aquest Barça és molt bo. L’equip actual, des de la segona temporada del Rijkaard fins ara, ho ha guanyat pràcticament tot. I el que és millor: en els moments decisius, en els de sí o sí, guanya. En les últimes tres temporades (incloent aquesta), només hem perdut un partit decisiu: el d’Stamford Bridge fa dues temporades. Des d’aleshores, quan hem jugat un partit on només ens servia la victòria, hem guanyat. Chelsea, Milà i París l’any passat i, de moment, Werder Bremen aquest any. Aquesta fiabilitat, aquesta actitud guanyadora, de campió, em sorprèn perquè no és pròpia del nostre club ni del nostre país. El Barça de Cruyff, l’altre gran referent de la nostra història, també va guanyar molt i va jugar molt bé. Però també li recordo grans daltabaixos. A aquest Barça no, excepte en el partit d’Stamford Bridge que he comentat abans —i també, és cert, a la final de la Supercopa d’Europa d’aquest estiu passat, però ho considero un torneig menor—.

L’equip és completíssim: en atac tenim dues baixes importantíssimes (Eto’o i Messi) i tot i així som l’equip més golejador de la Lliga i de la Champions. El mig del camp és espectacular: Deco i Iniesta fan el que volen. La defensa, tot i que millorable (per a mi hauriem de trobar-li substitut a Gio aquest estiu), és molt fiable. La porteria, potser la posició més discutida junt amb el pivot defensiu al mig del camp, a mi m’agrada. Valdés ens ha salvat molts partits, que és el que se li demana a un porter. Mireu, si no, la final de París l’any passat. La cirereta de l’equip la posa Ronaldinho, un jugador extraordinari. Hi ha gent que diu que l’hauriem de vendre. No ho entenc: en els partits importants sempre ha rendit (i ens ha salvat la vida sovint). A més, la pregunta és: venem a Ronaldinho i a qui fitxem al seu lloc? On trobem un lider com ell? Jo no li trobo substitut.

En fi, crec que tenim un equip boníssim. Això no vol dir que guanyem la Champions. De fet, el més probable és que no la guanyem. La estadística juga en contra nostre: només n’hem guanyat dues en tota la història i cap equip n’ha guanyat dues de seguides des que existeix el format de la Champions League. Però mira: mai se sap. I si la guanyem, més a favor d’aquest gran equip. El que sí crec que tenim bastant coll avall és la Lliga. No dic que la guanyem sense baixar de l’autocar, però m’estranyaria moltíssim que la perdéssim. Simplement, som el millor equip. I la Lliga, ja se sap, la guanya el millor.