Nascuts en la boira

Des de diumenge passat, Londres està cobert per la boira, dia i nit. En alguns moments, el sol s’entreveu darrere dels núvols i sembla que treurà el cap d’una vegada, però no.

La boira de Londres. És famosa. A mi em sona haver-ne sentit a parlar en molts moments, per exemple als llibres de Sherlock Holmes. Però algun dia vaig llegir en algun lloc que la boira de Londres era com un mite: que no existia. Que n’hi havia hagut molta amb l’arribada de la revolució industrial, però que no era boira, sinó pol·lució. Era el fum del carbó de les estufes, dels cotxes i de les noves màquines. Però que des que es va modernitzar la maquinària i es va deixar d’utilitzar el carbó massivament, la boira va desaparèixer.

Tècnicament, qui va escriure això era un listo. O un listillo. Que els hi expliquin als milers de persones que no han pogut agafar un avió aquests dies a l’aeroport de Heathrow, per culpa de la boira. Jo mateix, amb onze anys, vaig haver de quedar-me a Londres durant tres dies per culpa de la boira. Venia de Dublin amb la meva família i feia escala a Anglaterra. Ens hi vam haver de quedar tres dies, con gastos pagados, oiga. Ara només desitjo que no em torni a passar el mateix. Demà agafo un avió cap a Barcelona i no hi hauria que m’emprenyés més que haver de quedar-me a terre. Per sort, sembla que als aeroports de Luton i Stansted no hi ha hagut tants problemes amb la boira i que la operativitat no se n’ha vist ressentida. Esperem. Algun avantatge havia de tenir volar amb low cost.