Tribute gig

Ahir haviem quedat amb l’Andy d’anar a un homenatge al James Brown: es tractava d’anar a un club on Gilles Peterson, un DJ bastant conegut aquí, punxaria cançons del nostre mite. En acabar de la feina vaig anar a casa per trobar-me amb l’Andy i marxar junts cap al club. Per un moment vaig veure perillar la nit quan el tio, en arribar, es va quedar clapat al sofà. Però va poder remuntar la situació i ens vam posar en marxa.

De camí al lloc (no en recordo el nom; només recordo que estava per Old Street), ens vam topar al metro amb un tio vestit d’executiu que anava borratxíssim. Primer ens el miràvem enfotent-nos-en. Després va resultar que coneixia l’Andy perquè havien tingut algun tracte professional. Vam aguantar-lo com vam poder. En comptes de dir-nos pel nostre nom, el tio ens anomenava “Bruce”, tant si interpelava a l’Andy com a mi. Es veu que venia de trobar-se amb la seva nòvia i que s’havia quedat adormit al metro. ¿Com pot ser que un tio que s’acaba d’acomiadar de la nòvia es quedi fregit per l’alcohol a les 9 del vespre? Això és Londres. “T’assembles al Ben Affleck”, em va dir, cosa que sincerament no sé si es bona o dolenta. Quan ja començàvem a no saber quina cara posar, vam arribar a la seva estació. Ens va abandonar: “Bye, Bruce”. “Fucking idiot”, va dir l’Andy amb gran precisió.

Una vegada al local vam trobar-nos una parella d’amics seus amb qui havia quedat. Trentanyers amb ganes de festa i poca voluntat de fer-se grans. Tan aviat com vam arribar l’ambient es va anar escalfant, amb música que agafava de base al James Brown, però que estava totalment reconstruïda pel DJ, que suposo que és la seva feina. El ritme enganxava. Vam estar ballant una estona entre glutis de negra i bíceps de negre, la raça majoritària al local. A les 12h vam decidir marxar perquè al dia següent treballàvem. Com que ja no hi havia metro, vam combinar autobus i tren per arribar a casa. A la 1h em ficava al llit, certament perjudicat per la jornada.

Foto: cartell de l'homenatge d'ahir.