Vent i Harleydavidsons

Dia clar i radiant, avui. Senyal que fa vent. A Londres, quan fa sol sovint també fa més fred. El vent s’endú els núvols i surt el sol, però et geles. En canvi, quan plou la temperatura és més alta. El sol d’avui tornava a indicar vent. Un vent que ha provocat almenys 11 morts. Jo he notat que en feia, però tampoc tant. A mi les 11 morts m’han sobtat moltíssim, però aquí no li donen molta importància. A Espanya amb aquesta notícia obres informatius. Aquí no és el principal tema del dia, ni de molt. Curiós.

A la feina teniem una reunió amb el responsable mundial de tots els canals de la nostra empresa. Fa dies que ens haviem de veure amb ell, però haviem anat postposant la trobada per problemes d’agenda seus. És un executiu ocupat. Com que avui és divendres, casual day, jo anava vestit bastant d’esport. Em feia por anar massa informal per a una trobada amb el nostre gurú. He estat dels primers a arribar a la sala on ens reuniem. Quan ja hi erem tots ha aparegut un tio que semblava sortit d’una concentració de Harley Davidsons: gras, amb bigoti d’Astèrix i amb grenyes de color grisós fins a les espatlles. Era ell. Era el que anava més informal de tots. S’ha assegut entre nosaltres, ha deixat a la taula el cafè de l’Starbucks que portava i ha començat a parlar. Ha resultat ser un paio bastant sensat; les coses que ha dit tenien molt sentit, cosa que no acostuma a passar en aquesta empresa a la que ell, explícitament, ha criticat per ser massa quadriculada. Precisament el que pensem tots els del meu equip.

M'ha sobtat el seu físic. És un tio molt gras. Té una panxa rodoníssima i una papada tan grossa que sembla que porti careta. Parla com els americans parlen: com si masteguéssin un bistec al mateix temps. No és tartamut, però de tant en tant s’encalla en alguna paraula que comença amb una consonant. “F-f-f-f-f-f-financial”, “T-t-t-t-t-t-take it or leave it”. Quan li passa això posa una ganyota estranyíssima, treient els llavis i tancant un ull. M’ha costat aguantar-me el riure perquè el tio em recordava al Millán de Martes y Trece. Per sort, m’he pogut contenir.