Càmaran

Al Regne Unit, des que el Blair (Partit Laborista) va arrassar a les eleccions del 97, el Partit Conservador (Tories) s’ha arrossegat de mala manera, fent el ridícul una vegada i una altra. No van saber aprofitar, per exemple, la tremenda erosió que va tenir el colega Blair quan va envair Irak, amb ministres abandonant el Govern en protesta, militants històrics plantant cara, manifestacions massives i la premsa apretant-lo cada dia. Però res: a les següents eleccions els tories van tornar a fer el pena. El Blair ha enterrat a quatre líders tories: va derrotar el John Major, el William Hague no va ni fer-lo suar, un tal Iain Duncan Smith ni tan sols va arribar a presentar-se a les eleccions (un Borrell II) i, finalment, el Michael Howard va fracassar absolutament en el moment de més debilitat del Blair.

Bé, després de tot aquest periple, a finals de 2005, en el congrés dels Tories per a triar un nou líder, va sorgir una figura sorprenent: David Cameron, un tio jove (39 anys aleshores) i diferent, a l’estil del que va suposar el Tony Blair una dècada abans per al partit rival. Un tio de dretes, sí, però amb un discurs ecologista (va en bici, un símbol avui dia) i més obert que els carques que havien dominat el Partit Conservador tradicionalment. El Cameron va guanyar el congrés i va començar a captivar als electors. Sembla que no va ser flor d’un dia perquè ja fa uns mesos està liderant les enquestes: de fet, els experts diuen que té bastants números de guanyar les properes eleccions davant d’un partit laborista en decadència, amb el Blair que es retira i un substitut (l’actual ministre d’Economia, l’escocès Gordon Brown) que és un eficient gestor però que no té carisma.

Es podria dir que, ara, el Partit Conservador està en el moment més dolç des que va abandonar el Govern l’any 97.

Aquesta situació idíl·lica va trontollar aquest cap de setmana amb una notícia: el Cameron va prendre drogues quan anava a l’escola i a la universitat (les prestigioses i exclusives Eton i Oxford, respectivament). Es dona per fet que va fumar marihuana i sembla que també li molava la coca, i no la de llardons, precisament.

El Cameron ha reaccionat dient: la meva vida privada i passada forma part d’això, del passat i del meu àmbit privat. No ha sortit negant-ho, ni tampoc mostrant un penediment artificial a l’estil Clinton: “Vaig fumar marihuana però no em vaig empassar el fum”. Crec que la seva reacció ha estat molt digna.

Però més digna m’ha semblat la reacció dels seus enemics (els laboristes i els minoritaris liberal demòcrates): no fan comentaris. En comptes d’aprofitar el moment per a minvar la fortalesa del Cameron, per a recuperar posicions i guanyar-li les properes eleccions, en comptes d'això prefereixen no fer-ne sang. El ministre d’Interior, John Reid, va afirmar: “Segons Andy Warhol, la majoria d’afirmacions es poden respondre amb un 'i què?’. Crec que aquest és un moment ‘i què?’”.

Vaja, a Catalunya o Espanya segur que hauriem reaccionat igual.

Envejable.

Foto: David Cameron.