Dissabte

No me’n sé avenir, però estic tenint molt bona sort amb el temps que fa a Londres. Avui feia un sol espeterrant. Hi ha hagut moments de fred, però gairebé sempre han sigut suportables. Tothom diu que això no és normal i ho relacionen amb el canvi climàtic. Global warming. Aquest és un gran tema de debat aquí, el canvi climàtic. Els mitjans en parlen quasi cada dia. El Tony Blair està liderant el debat mundial sobre l’assumpte, posant el tema a l’agenda política. “El canvi climàtic podria generar una recessió econòmica mundial sense precedents”, explica un informe independent encarregat pel Blair recentment.

Mai havia tingut del tot clar si això anava de debò o no. Sempre hi ha hagut oscil·lacions en el clima: hiverns més freds que altres, estius amb menys sol que altres. És veritat que, a Europa, aquest any no fa gaire fred, però també és cert que l’any passat en va fer moltíssim. Davant d’això, d’una banda estan els que a la primera variació climatològica (un estiu més sec, un hivern més calent) salten de seguida: “Això és pel canvi climàtic”. De l’altra estan els que ho neguen tot, fins i tot l’evidència que les temperatures han pujat de mitjana en l’últim segle. Però ¿tan greu és això? No ho sé. Estic entre els alarmistes i els conformistes: no en tinc ni idea.

El fet és que, avui, he anat al centre perquè havia de comprar unes coses i, en passar pel costat de Sant James Park, no he pogut resistir la temptació d’entrar-hi una estona i estirar-me a la gespa. Sensació de pau, amb el silenci, el sol, el blau del cel, el verd de la gespa. La tranquil·litat se m’ha passat aviat en endinsar-me a les botigues, com sempre massificades. Necessitava comprar-me roba de categoria ‘arreglada però informal’ per anar a treballar. Després de molt remenar, i entre cops i empentes, alguna cosa he trobat. Londres està tan massificat. Crec que molt més que quan hi vaig venir fa un tres —en realitat aviat en farà quatre— anys. Anar segons on en segons quina hora de segons quin dia de la setmana és suïcida. Però m’he saltat la recomanació del meu sentit comú i ho he acabat pagant.

Després de rondar entre les masses, he agafat un autobus, una de les millors decisions del dia. Curiosament, el bus anava buit. He pujat al segon pis, m’he col·locat en primera fila, i aquell autobus s’ha començat a obrir pas silenciosament entre les riades de persones que abarrotaven Oxford Street. Ha estat una experiència balsàmica. No se sentia cap soroll de l’exterior i la vibració de l’autobus m’ha deixat lleugerament adormit. Era com si em gronxés suaument. Mentre això em passava, l’autobus continuava avançant com si s’obrís pas entre la gent. La gent era, literalment, una riada: moviment constant, zones amb la corrent més forta que d’altres i alguns remolins a les sortides de les estacions de metro. Aquella multitud, tota junta i observada en silenci, semblava una sola cosa.