Això està canviant a Londres. Des que sóc aquí, concretament des que visc a casa de l’Andy, somio amb freqüència. Generalment, coincideix amb els dies en que dormo millor. És cert: últimament dormo millor que en els últims anys, quan clapava incòmodament encaixonat en un llit petit. Ara tinc un llit doble on em puc estirar-me tant com vull i hi ha nits en les que disfruto dormint. Això abans no em passava. Al llit hi estic bé.
Generalment, somiar m’agrada, però avui he tingut un malson.
Com acostuma a passar, no ho recordo amb molta precisió. Però sí que recordo haver patit. He somiat que em detectaven un tumor cerebral. Em donaven la notícia i em desfeia. En saber-ho, ho anava comunicant a la família i als amics plorant com un idiota. De cop i volta, m’he despertat amb la sensació física de tenir els ulls i les galtes plenes de llàgrimes. Però no.
Ja no he pogut tornar a dormir. No sabia quina hora era i no tenia ganes d’aixecar-me a mirar el rellotge. Afortunadament, poc temps després m’ha sonat l’alarma del despertador: eren les 7:30h. A llevar-se.
El mecanisme que genera els somnis és estranyíssim. Que cony m’ha fet somiar aquesta cosa tan bèstia? Potser un dia hauria de psicoanalitzar-me.
Foto: figura del Museu Dalí de Londres, al costat del Big Ben.
Entrades
9 comentaris:
Ei!
per sort només ha sigut un somni, a mi a vegades també em passa que ploro als somnis i algun cop m'he despertat plorant.
La muerte, esa incognita. Un instante de la vida temido y olvidado aunque ansiado en ocasiones. "vivir es morir no más" dijo un pesimista un día. Es bien, cierto. ¿No os pasa a veces que sentis que perdeís algo dia a dia? Sin ánimo de ser cursi, pero supongo que es la sensación que tiene la parte superior de un reloj de arena cuando pasan los segundos. Alguien con otro enfoque diría que morir no es más que un punto que marca el inicio de una nueva vida y que debe representar el climax de una continua suma de experiencias intensas.
En definitiva, parafraseando de nuevo, uno no vive intensamente hasta que no admite que la muerte es parte de la vida y al revés. La vida nos es dada y, en consecuencia, debemos actuar con responsabilidad y no desperdiciar cada uno de los instantes que tenemos el privilegio de vivir. Como dice el tio de spiderman "un gran poder conlleva una gran responsabilidad" así que, a vivir que son dos días con saber y responsabilidad...
Necesitas un nuevo nick: El Filósofo de Balmes.
Dejate de filosofía "lindo gatito"...es mucho más sencillo, como dicen en mi pueblo, "aquest Fonty està tronat".
El que més em sorprén és que et sobti somniar. Avui jo també he tingut un malson: recordo haver-me despertat en circumstàncies similars a les teves, però no he dedicat ni un minut a saber què em passava. Tinc un rellotge que em mostra l'hora a la nit, i quan he vist que eren quarts de 7, m'he girat i he continuat clapant.
Tens rao amb el tema llit: quan jo vaig fer el canvi, també vaig descobrir que descansava millor.
Apa, salut i llarga vida!
Osti, Marquès, no hi ha res com estar a l'atur per a clapar com un bandidu, eh?
gato de balmes! que bonito escrito y que razón que tiene!
Jo tampoc recordo mai els somnis, totalment d´acord amb tu que ets encefalograma pla, pero a mi tambe em passa, nomes recordo el somnis una vegada al mes aprox. No entrare a comentar el malson, es per acollonarse!! has mirat moltes pelis ultimament??
Per cert, comentar desde aquest blog que el llibre que el gaby em va regalar per nadal es una farsa, es pitjor que la"conspiracion judeo masonica del 11 M del Jimenez Losantos" recomano ferverment que no compreu el llibre de "los secretos del club bilderberg"!!!!
Apa nens, salut i peles
gracies per no enyorar el llitet del col.lectiu, ell si que t'enyora i nosaltres tambe
Publica un comentari a l'entrada