Refugee

Londres és important perquè està emmig de les principals coses que passen al món. És així. Quan llegeixo la premsa espanyola, m’adono que cada dos per tres es parla de Londres o del Regne Unit. Per política internacional o per qüestions internes, per successos, cultura o per la presència de famosos. A cada diari es parla, de mitjana, un cop al dia de Londres o del Regne Unit, segur. He fet una estadística gens científica, a l’engros, però no m’estranyaria que, ben feta, la mitjana fos més elevada. En canvi, d’Espanya, aquí, se’n parla molt poc. I això que amb els anys, el país ha guanyat pes. Ara com a mínim hi ha empreses espanyoles que estan comprant les principals companyies britàniques, els clubs de futbol són els millors del continent, i això ha fet que se’n parli més que abans. Però els tòpics de la platja, la siesta i els toros encara estan força arrelats. De fet, la secció on més cops apareix Espanya és als suplements de turisme del cap de setmana. Allà Espanya hi està abonada.

Bé, un dels motius pels quals, quan vius a Londres, t’adones que aquesta és una ciutat important, és la presència de refugiats polítics. Quan hi ha una guerra al món, aquí venen refugiats del país afectat. Està passant amb Irak i ha passat amb molts altres països. És una de les raons per les quals en aquesta ciutat hi viu gent tan diferent. Si no vaig errat, el Govern britànic els ajuda amb una vivenda, i fins i tot crec que els donen cupons per a que puguin comprar al supermercat. Ells entreguen els cupons com si fossin bitllets del monopoly i el Govern després ja es posa d’acord amb els establiments per a pagar-los.

Aquest és un tema important aquí. Els anglesos s’enorgulleixen de tenir aquesta tradició d’ajudar als afectats per conflictes polítics. Però la ultradreta atia el foc exigint la fi d’aquests beneficis.

Ahir, quan tornava de jugar al partit de futbol dels dilluns, vaig passar un moment pel Marks & Spencer. Necessitava comprar pa i ous pel sopar. A l’entrada de la botiga, un senyor em va abordar. Vaig aturar-me, no sé per quin motiu. Aquí t’acostumes a que t’assetgin tot el dia amb diaris gratuïts (matutins i vespertins), propaganda, ofertes, caritat, beneficiència. De tot. És exagerat. He après a dir que no amb un somriure i passar de llarg. Però ahir em vaig aturar quan se’m va aproximar aquest senyor gran, d’uns cinquanta anys. Prim, mal afeitat, però ben vestit. Amb americana, corbata, abric obert i barret de visera. Potser em vaig aturar perquè, a diferència de la resta, em va abordar gentilment. Era iranià. Abans de demanar-me res, em va explicar la situació del seu país. Tenen un president (Mahmud Ahmanidejad) especialista en negar l’Holocaust jueu i en amenaçar Israel. Poca broma. Jo sempre m’he mirat les noticies d’aquest país amb distància perquè no conec bé el tema. El senyor em va explicar com un grup de refugiats polítics que viu a Londres es veuen amenaçats amb la deportació perquè no compleixen els requisits legals per a ser acollits al país. La majoria, em va dir, són intelectuals i científics. Ells no volen tornar perquè l’aiatol·là Jhomeini —que és qui realment remena les cireres en aquell país— va llançar una fàtua contra ells i, per tant, corren perill de mort. La seva pròpia dona, em va dir, va ser assassinada per ajudar la dissidència iraniana.

Vaig dubtar de si la seva causa era justa o no. Hi ha molt listillo i moltes organitzacions de pirats en aquest país. Però em va captivar la explicació d’aquell senyor tan digne, que portava allà palplantat tot el dia a la recerca d’ajuda econòmica. Un senyor que, en realitat, per edat i possiblement per mèrits, hauria d’estar assegut còmodament al sofà de casa seva, pendent de la seva família i de si el seu equip de futbol està classificat per a la Champions League. Però no, estava al carrer, passant fred, i demanant un cop de mà a gent que el pot ajudar però que no ho fa perquè creu que té coses més importants per fer.

No dono mai diners a ningú al carrer. Mai. Però a ell li vaig donar els pocs calers que portava a la cartera i el vaig deixar. Es va acomiadar molt elegantment, desitjant-me sort i donant-me la mà.