BCN

Cap de setmana a Barcelona, 48 hores per reenganxar-me al meu món i, de nou, acomiadar-me’n sense temps pràcticament de res. Arribada, sopars, copes, dinars i tornada.

És una sensació estranya tornar a casa meva, al meu barri, els meus carrers i, en definitiva, al meu entorn original. Tot segueix pràcticament igual, de vegades sorprenentment igual. A Londres, per bé i per mal, les coses canvien molt i ràpid. A Barcelona no canvia res, o pràcticament, i això crec que és majoritàriament negatiu.

Aquest cap de setmana m’he adonat d’una cosa: la gent està marxant de Catalunya. Abandona el país per a trobar oportunitats. És així. Estem tots molt contents que la economia va bé i que el nivell de vida de Barcelona és insuperable, i totes dues coses són innegables. Però la gent ha de marxar si vol planejar-se reptes i trobar una feina en la qual poder créixer. I això és fatal.

Un exemple: el meu entorn d’amics.

Els de l’escola formem un grup d’unes deu persones. D’aquestes, ja hem marxat tres (Londres, Brussel·les i Madrid). Un quart està a punt de canviar d'aires (Madrid) i un cinquè espera fer-ho (Londres). Encara més: un altre va rebutjar una oferta d’una feina a Madrid. A grans trets, sis de deu han fet plans de marxar.

Els amics de la universitat: som onze, dels quals cinc hem marxat de Catalunya: tres a Londres i dos a Balears.

I els meus germans: en tinc tres i dos d'ells viuen a Dubai, als Emirats Àrabs, per feina.

¿Casualitat? Jo crec que no. Alguna cosa falla. La gent de vegades marxa perquè vol —és el meu cas—, i de fet és bo que marxi fora, a veure món i a aprendre coses noves. Però la gent també se’n va perquè a casa no troben el que volen. Falten oportunitats i això és preocupant. Tothom troba feina de mileurista, però si vols donar un pas més t’has de buscar la vida. Tenim una economia fonamentada en dos pilars: construcció i turisme. I serveis, si voleu, però no són serveis d’alt valor afegit, sinó serveis per proveïr la construcció i el turisme. Fa anys que diversos experts denuncien que aquest no és un model vàlid i que tard o d’hora la economia espanyola es col·lapsaria. Bé, no només no s’ha col·lapsat, sinó que ha avançat per sobre de la mitjana europea. El model ha estat menys dolent del que preveien. Però és vàlid de cara al futur? Jo crec que no. No pot ser que un país deixi que se li escapin els treballadors qualificats.

La esperança és que l’aprenentatge d’aquests treballadors a l’estranger permeti l’entrada d’aire nou quan aquests tornin a Catalunya algun dia.