Saps quants diners pagues anualment per impostos? Saps què en fa d’aquests diners l’Estat? En principi els reverteix en el teu benestar: serveis socials, infraestructures. Per això és important demanar-li explicacions a l’Estat quan una cosa no funciona. I exigir-li que ho solucioni. Amic Estat, jo et dono la meitat del meu sou. La meitat. El mínim que pots fer és gestionar-los bé.Crec que a Catalunya, i a Espanya en general, no ens adonem que els diners públics són nostres. Passem bastant i no fem un seguiment de quines són les prioritats inversores del Govern, és a dir, com gestionarà els nostres diners. Crec que existeix la percepció que els diners de l’Estat són il·limitats: com si es tractés d’un gran banc que té una màquina de fer bitllets. La màxima eficiència no s’exigeix perquè no tenim la percepció que aquells diners són nostres. “Diners de l’Estat”, diem de vegades. No: diners meus que jo he deixat a l’Estat.
Al Regne Unit això és molt diferent: el dia en què es coneix el pressupost anual del Govern és un esdeveniment. Ahir el ministre d’Economia, Gordon Brown, va presentar els seus comptes i el seguiment mediàtic és espectacular: l'home apareix sempre amb un maletí vermell que conté el resum del pressupost i els diaris l'hi dediquen suplements especials (14 pàgines!), el tema obre a tots els mitjans i, fins i tot, ahir a la nit, hi va haver missatge televisat de Gordon Brown a la ciutadania. A l’estil “Mensaje del Rey a los españoles por Navidad”. L’amic Brown va explicar els motius de les decisions que ha pres en els pressupostos d’aquest any. Per què ha baixat uns impostos i n’ha pujat uns altres. Això no són promeses de campanya electoral, sinó xifres escrites. Per cert, Gordon Brown serà el successor del Tony Blair quan aquest deixi el càrrec de president abans que acabi la legislatura, segurament durant aquest any.
Dit això, encara no entenc com aquest és país que és tan ric tingui un serveis tan demencials. Alguna cosa haurà fet malament l’amic Brown, el ministre d’Economia que més temps ha estat al càrrec a tota la història britànica, per a que les coses estiguin així. Quan veig com funciona el metro, tremolo pensant en l’arribada dels Jocs Olímpics. No crec que al 2012 visqui aquí, però els que hi siguin que es calcin.
Foto: Gordon Brown.
Entrades
2 comentaris:
Segurament el Regne Unit és un país ric, però també és històricament un país d'acollida per a molts ciutadans del món que hi han buscat refugi, asil diplomàtic... Caldria veure quin percentatge és regular quin irregular i que els serveis públics també "suporten". Això, òbviament no és una excusa però sí una raó de les moltes que deuen explicar les deficiències que apuntes.
Em sembla que hi ha dues raons:
1. Morir d'èxit. Londres s'està convertint en capital mundial, atraient empreses i treballadors i els seus serveis no estan creixent proporcionalment.
2. Els anglesos. Sí. No protesten mai. Si han de fer cua 1 hora per a que els atenguin al banc la faran i no diran res. Si el metro va malament, ho accepten en silenci. La vida continua. Si la gent protestés més potser si que s'haurien posat les piles. Però com que no passa res...
Tot i així, suposo que en part també tens raó amb el que dius, Marquès! Una veu sàbia la teva, sempre.
Publica un comentari a l'entrada