Ahir vaig aprofitar per llegir molt. Últimament tinc apartat el llibre del Sentís, del qual només em falten les últimes pàgines. Vaig pensar en acabarme’l, però ho vaig deixar córrer. En canvi, vaig apostar per començar un nou llibre: Tokio Blues, de Haruki Murakami. Dit així, sembla molt freak. Però és un llibre del qual me n’havien parlat molt bé i feia temps que el tenia entre cella i cella. Ahir el vaig veure a un prestatge de la sala d’estar i vaig agafar-lo. És de l’Ari.
A la primera pàgina vaig estar a punt d’abandonar-lo. No sóc molt de novel·les i allà hi trobava tots els defectes que trobo a les novel·les: construccions recarregades, sobredosi d’articles (las azules colinas, los verdes valles… va home va) i, en definitiva, palles mentals. Una vegada ja em va passar el mateix. M’havien recomanat Pura Vida, un llibre del Mendiluce. No era un llibre petit: tapa dura i tot. Tot i així, vaig decidir endur-me’l al viatge de les Maldives. Una vegada allà, vaig obrir el llibre i vaig llegir la primera frase: “Ariadna se resistía a su inexorable despertar”. Vaig haver de parar. Quina frase més carrinclona, Déu meu. Vaig tancar el llibre i ja no el vaig obrir mai més. Li vaig donar a la Marta per si en volia fer alguna cosa.
Bé, ahir vaig resistir la temptació. Vaig recordar un consell que la meva mare em donava quan era petit: “Al principi dels llibres has de fer un esforç i després t’atrapen”. No sempre m’ha funcionat això. De fet, molts cops m’ha passat que m’enganxen al principi i després, quan porto la meitat, perdo l’interès. Però ahir sí que es va complir. Tot el primer capítol se’m va fer pesat. Per sort, era curt. Al segon ja em va començar a atrapar. I vaig anar a dormir havent llegit 70 pàgines, que són bastantes per a mi i els meus problemes de la vista. Encara recordo quan a 3er de BUP trigava una hora i mitja per llegir quinze pàgines de Mirall Trencat.
Entrades
8 comentaris:
Tot i les crítiques que rebo per fidel lector del blog, em permetré la llicència de tornar a opinar: em fas enveja. Hauria de llegir més. Quan m'hi poso reconec que és gratificant, però em costa trobar els moments, i al vespre estic exhaust com per reactivar les neurones. Tinc a la tauleta de nit el llibre del Sentís al qual fas referència i quan el veig em recorda que encara he d'obrir la primera pàgina.
Espero la teva crítica del Tokio Blues.
Finalment i des de la meva ignorància: Mendiluce, escriptor oportunista. La història no el recordarà.
Amic Marquès, no saps com agraeixo la teva fidelitat i els teus comentaris.
Bien, dejemos de chuparnos las pollas. A lo que vamos: jo també llegeixo menys del que voldria, però normalment quan estic una mica malalt apreto bastant. Com que el millor per estar és el llit i al llit m'avorreixo, llegeixo. Ei, comença el llibre del Sentís. Val la pena, de debò. I sobre Mendiluce, la veritat és que mai n'he llegit res, més enllà de la primera frase de Pura Vida. I no crec que llegeixi mai més res. Però com que me n'havien parlat tant bé... vaig caure-hi de quatre potes.
Salut, Marquès!
Txeringues strikes again !!
...I dubto que t'hagis llegit 15 pàgines de Mirall Trencat.
Parla per tu, gamarús. Que alguns hem repetit COU i a d'altres els van aprovar gràcies a mitjans poc licits... que ara no farem públics.
Pues yo no sé qué tiene de malo la frase: resistirse a un inevitable despertar. A mi me pasa cada mañana cuando suena el despertador. De hecho, hace una hora y media que estoy trabajando y aún me resisto...
SusieQ, la frase me pareció demasiado rebuscada, demasiado cursi. ¿Tú hablas así?
PURA VIDA: llibre divertit i sense voluntat de convertir-se en alta cultura. òptim per a desconnectar del món real i disfrutar de la lectura en una apacible tarda a la platja! això si, crec que està dirigida a un públic femení.
Gran autor, Murakami. L'últim llibre que ha publicat, "kafka en la otra orilla" està sent tot un èxit.
jo, que soc la mare que et va parir i la que et donaba els consells lectors, estic orgullosa del resultat, ja vas be...
ei t'estimo
Publica un comentari a l'entrada