Durant 30 anys, no hi havia dues persones que s'odiéssin més mútuament que Ian Paisley i Gerry Adams. El primer era líder dels radicals que volien mantenir Irlanda del Nord unida al Regne Unit; el segon era el líder del Sinn Féin, l'equivalent de Batasuna. Per als independentistes, Paisley era l'anticrist i, per als unionistes, Adams era el diable. "El dia en què Jesucrist es casi amb Belcebu serà el dia en què seurem a parlar amb els republicans". Això ho va dir Paisley l'any 1981. Ahir no només es va reunir amb els republicans, sinó que va arribar a un acord amb ells per a formar Govern. Paisley, conegut antigament com a Doctor No per les traves que posava constantment al procés de pau de l'Ulster, serà el nou Primer Ministre d'Irlanda del Nord. Steve MacGuinness, número dos de Gerry Adams i ex membre de l'IRA, serà el vicepresident.
Abans es fotien bombes entre ells. Ara seuen a una taula i formaran junts un mateix Govern.
El que més em sorprèn és que estan emocionats de la il·lusió que els fa haver-se posat d'acord. Se'ls veu a la cara. No és un acord de pa sucat amb oli: ells són els primers que s'ho creuen. L'Adams no podia tenir un somriure més ampli, mentre que al Paisley, que mai no ha sigut de riure gaire, se li veia l'alegria a la cara. No es van donar la mà. Potser hauria estat massa fort per a tots, acostumats com estem a veure'ls barallant-se, però la foto passarà a la història. I el millor: a partir del 8 de maig seran del mateix equip i treballaran plegats per a tirar endavant la economia nordirlandesa, portar prosperitat als seus ciutadans i oblidar el passat.
Ara és moment de recordar que si això ha estat possible ha sigut gràcies a les cessions dels dos bàndols i, per sobre de tot, al lideratge del Tony Blair, el primer que va apostar fort pel procés de pau. I també, clar, s'ha de recordar el paper lleial dels conservadors britànics, els Tories, que mai van fer d'aquest assumpte una matèria electoral, deixant així tranquil al Govern per a que pugués treballar bé.
Ara rellegint el que he escrit, em pregunto per què m'agrada de vegades utilitzar un llenguatge grandiloqüent. "És moment de recordar..." Ja se'n recordarà qui vulgui, cony. Com ens agrada el messianisme als periodistes.
Entrades
3 comentaris:
Benvolgut, el llenguatge escrit ha de ser per força més exigent que el llenguatge oral, perquè l’entorn no accepta —per manca de costum, segurament— un us més acurat de les paraules. No sóc partidari d’abaixar el nivell escrit (tampoc l'oral, però entenc que ser repel•lent és pitjor perquè ens allunya de l’objectiu de la llengua: entendre’ns, apropar-nos a l’altre). No deixis d’escriure com cal, com creus, com saps. Un altra cosa t’empobreix i empobreix els altres. Ho valoraran.
veig que aquest escrit politic no ha tibgut massa exit, es clar els politics son tots uns mentiders. He dit.
Me ha encantado este post. Por todo, por la información, por cómo está escrito, por la pasión que desprende, por el enfoque... en fin, una vez más FELICIDADES!
Aunque he de reconocer que quizá el párrafo de autocritica final haya sido el mejor... como me he reido.
La clase politica es necesaria, tiene sus defectos. EL principal es que la mayoria de integrantes de la misma son politicos y eso embrutece la profesión. Sin embargo, son necesario y una mordaz y constante catastrofismo no ayudaran a mejorarlos.
Publica un comentari a l'entrada