Divendres i dissabte

De vegades, surto de la feina un divendres a la tarda i no tinc cap plan per fer. I em fot una mandra tremenda anar a casa perquè em passo la setmana anant de la feina a casa i viceversa. Ahir em vaig trobar en aquesta situació. "Què foto?". No se m'acut un pla més depriment per a un divendres a la tarda que anar a casa a veure sèries de televisió que m'he baixat per internet. Aquest és el pla que el R. acostuma a fer els divendres. L'A. no veu sèries, però s'està a casa. També és cert que ells van més cansats perquè fan l'horari de matins, però vaja, tampoc es pot dir que portin la festa a la sang. Vaig decidir anar a casa en autobus, i no en metro, perquè el metro és agobiant (és vell i funciona fatal) i perquè, ja que tenia temps per fer-ho, sempre hre preferit l'autobus.

En arribar a casa, cap a les 8:30 del vespre em vaig trobar a tots dos en pijama. Un divendres. Li vaig suggerir a l'A. d'anar a sopar a un grec que tenim a prop de casa i on s'hi menja prou bé. Va dubtar molt, però acceptà. El R. va preferir quedar-se.

Al final la nit va valer la pena. Vaig agraïr no quedar-me tancat entre quatre parets.

Avui m'he llevat i estan fent, com sempre, els saturday morning cooking programs. Programes de cuina. A totes les cadenes. És un fenomen curiosíssim. Des que els anglesos són rics, es preocupen més pel que mengen i tenen molt interès per la gastronomia. Els diaris acostumen a tenir suplements setmanals o mensuals sobre cuina. I a les teles els programes són constants. Una altra cosa és que t'agradi el que hi cuinen. Acostumen a ser plats anglesos, amb força mantegues, cremes, salses, etc, i no em fan el pes. Però, no sé si és per la son que tinc quan em llevo els dissabtes, sempre aconsegueixen atrapar-me una estona.

En aquests programes sempre hi ha un xef que va vestit informalment i que, mentre treballa, va parlant amb algun convidat que tenen al plató. Quan acaba de cuinar, el xef emplata el menjar i SEMPRE li ho serveix al convidat per a que ho provi. En aquest moment es produeix una situació estranyíssima, que és la reacció del convidat. Tothom espera a sentir què diu. Mai dirà que és dolent, evidentment, i per tant, és interessant veure com se'n surt per dir que allò és bo sense que quedi poc creïble. Sempre diuen alguna cosa com "oh, delicious" i, normalment, a mi em resulta poc creïble. Més que res perquè triguen menys d'un segon a reaccionar, quan pràcticament no han tingut ni temps d'assaborir el que han tastat. La situació és similar a quan obres un regal davant la expectació de tota una congregació de gent. Ells esperen veure com reacciones i no els pots defraudar.

Foto: James Martin, xef mediàtic de la BBC.