Una de les millors coses de la empresa on treballo és la rigorositat.
Existeix un control enorme sobre les notícies que es generen. No se’n pot publicar cap si no està contrastada per tres fonts diferents. Molt excepcionalment, es permet que només hi hagi dues fonts. Per a que això passi, cal una autorització del més alt nivell, algú de Nova York segurament. Si aquesta forta disciplina s’apliqués als diaris espanyols, per posar un exemple, haurien de reduïr el nombre de pàgines a una quarta part perquè no hi hauria prou notícies per publicar. La majoria d’informacions que es llegeixen a Espanya no tenen més d’una font, i molt sovint anònima. De fet, passa sovint que a la notícia ni tan sols s’explica d’on prové aquesta informació.
Aquest fort control de vegades és excessiu: s’ha donat el cas que una notícia important es passi un mes paral·litzada, sense veure la llum, perquè falta confirmar-la amb una tercera font. Això pot ser desesperant per al periodista (i més en aquesta empresa, on una part del teu augment de sou depèn de les exclusives que treguis) però aquí les coses van així. Prefereixen no donar una exclusiva —un dels grans motors de tot mitjà de comunicació— abans que informar d’una cosa que acabi sent falsa. És una aposta arriscada i em sembla admirable.
Cada setmana, l’editor mundial, a qui tothom (inclòs ell mateix) tracta com a un gurú, ens envia un mail a tots els periodistes detallant errors i imprecisions que ha vist. De vegades, no gaires, també aplaudeix les coses positives que hem fet. Trimestralment, a més, grava un discurset en video des de Nova York i ens el remet per email.
L’altre dia, precisament, va picar-li la cresta a algun sub-editor que va permetre la publicació d’una notícia que no estava prou contrastada. “We must never forget that it isn't news if it isn't true and what can't be verified must never be reported”, deia al mail.
Això és rigor i aquesta és la manera que els teus lectors sempre creguin el que expliques.
PS. Un Milan normalet va guanyar ahir la Champions a un penós Liverpool, que va jugar la segona part caminant malgrat que perdia. Crec que no ho havia vist mai. Diria que va ser penós si no fos perquè dos amics i jo vam apostar 50 euros a la victòria milanista i ara n’hem guanyat 90. Els saldarem amb un bon sopar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
7 comentaris:
Recorda els 4 que ens va fotre el Milan a nosaltres al 94, no es que caminessim, sino que ni tan sols ens moviem, allò si que va ser una derrota humiliant. El Liverpool encara va arreglar el resultat a la mitja part.
Espero que el company aristocrata (Marquès d'Arimon) estarà plenament d'acord amb mi aquest cop!
Volia dir al final del partit, que s'ha de ser riguros.
Amic Wolfowitz, veig que de tot el que explica el nostre blogista (si se’m permet la llicència), només t’has quedat amb la part esportiva. Faré dos comentaris:
1.- Estic d’acord amb les teves apreciacions, Wolfowitz. Jo no tinc gaire memòria esportiva, però sí ha quedat gravat al meu cervell la "derrota humiliant" a la que fas referència. Encara em fa mal el vall de pilota a que ens varen sotmetre quan encara no havíem baixat del núvol victoriós de la Lliga.
2.- És cert, benvolgut Bigmounth, que la rigorositat informativa és la clau de volta de tota empresa periodística, però també ho és l’agilitat, i més en un mon tant ràpid com el nostre. Tres fonts pot ser molt o pot ser poc, el que és important és el criteri del periodista per saber valorar la fiabilitat de la font (entenc que si contracten a algú és perquè entenen que és bon professional).
Perdoneu: "ball", que no "vall".
Sí, amic Marquès, el que tu diguis. El problema, a la meva empresa, és que els nostres clients fan transaccions de milions d'euros (he dit milions d'euros) un segon després de llegir EL TITULAR de les nostres notícies.
M'explico: nosaltres, com a agència de notícies, treiem una notícia sobre un delicte que ha comès la empresa X. Només pel simple fet de publicar aquesta notícia, 30 segons després la empresa X pot haver caigut un 8 per cent a borsa.
Un 8 per cent a borsa poden ser centenars de milions d'euros. Centenars de milions d'euros, amic. Més et val que estigui ben reconfirmada aquesta notícia perquè sinó, tal i com són els americans, et poden fotre a la garjola.
He posat un cas extrem, però aquesta és la raó principal de tot.
Petons amb llengua.
Mon amour, aquesta raó que exposes té prou pes. Tens raó. Segurament, però, és un cas extrem. Entenc el criteri, però en funció de la notícia i de la credibilitat i experiència del periodista es pot flexibilitzar.
Records a freak gurú de NY; avui en el Dia de l'Orgull Freak!
He obviat la part relacionada amb el periodisme cert, i el motiu es que la premsa del nostre pais i la d'espanya ha perdut completament el nord, i consecuenment qualsevol mena de credibilitat. Semblen mes aviat panfletos dels diferents partits de torn que no pas profesionals de l'informacio.
Tots estarem d'acord en quin es l'ideal de premsa, però em sembla que aquí es dificil d'aconseguir, tenim molt a apendre dels anglosaxons (treien esclar els The Sun & cia).
Es per tot això que prefereixo parlar dels temes realment trascendents com pot ser el nostre Barça.
Suposo que entre els que entreu al blog hi deu haver mes d'un periodista, no us ho preneu com a res personal aquestes opinions, ja tinc un front obert amb l'"aristocrata" i haver d'obrir mes fronts fa mandra, de totes maneres si cal es fa.
Publica un comentari a l'entrada