Com m’hauria agradat encapçalar el post amb aquest titular: Jo ja ho vaig dir. En realitat, tenia tantes ganes de fer-ho, que ho he fet. Als futbolerus ens agrada molt fer profecies i, sobretot, després, quan una de cada vint profecies es compleix, treure pit i afirmar: “Jo ja ho vaig dir”. És un clàssic. Generalment desconfio de la gent que diu això excessivament.
Jo vaig anunciar que el Barça ahir es posaria líder. Ho vaig dir des de la fe, però al final no va ser així de miracle. En les tres jornades que queden estic convençut que ens posarem per davant i ens endurem el títol.
Ahir (dada freak: 15è aniversari de la nostra primera Champions a Wembley, estadi que van reinaugurar dissabte) vaig veure els dos partits, el del Madrid i el del Barça, al pub de sempre. Quan el Recre va empatar contra el Madrid al minut 86 em vaig tornar —literalment— boig. Estava sol i vaig començar a saltar i a cridar mentre m’intentava contenir. Després, el Madrid va marcar al descompte i se’m va baixar l’alegria de cop.
Més tard el Barça va guanyar 0-6 a l’Atlètic de Madrid. Seguim empatats a punts, però crec, sincerament, que aquesta Lliga és nostra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
4 comentaris:
Sempre m'ha dit que soc pessimista, que soc el típic culé catastrofista. El dilluns a l'oficina un company em va demanar el parer sobre els partits i la jornada de lliga del cap de setmana. Vaig ser breu: "ara, no?" El Periódico va titular igual.
Encara no sé si és el Barça qui crea aquest típic sentiment culé o és algun gen català que ens fa així (tot i que segur que hi ha excepcions, esclar).
En tot cas i malgrat tot: visca el Barça!
No t'he entès, amic Marquès (rodolí).
Perdoneu, potser la clau del que explico és en el to de l"ara, no?". El que vull dir és que fins ara els jugadors han anat fent tombs i partits erràtics amb resultats decebedors, i que quan (ara) ja no tenim la paella pel màneg (quan som segons i depenem, a més, del que faci el rival), "ara", en aquest moment és quan l’equip li clava un 0-6 al rival.
Jo vaig empinar-me igual despres de que el Recre marques. Com feia temps. Venes del coll a punt d'esclatar, cops a tots arreu, brams de boig, alegria inexplicable, gallina de piel.
El partit el veia tant perdut, pero tant... que primer el penal i despres el golet faltant 4 minuts... impressionant. Llastima dels figa-flors del Recre que van deixar que el Madrid avances sense ningu gossar tombar al Gago. Pero guanyarem i aixo encara els hi fara mes mal.
Publica un comentari a l'entrada