Passen les hores

Dia de poca feina. Passen les hores. M’aixeco, vaig a buscar alguna cosa de menjar. Trio uns pretzels, com gairebé sempre a aquesta hora. Torno. Obro Hotmail, hi ha un correu. Són els de Don Balón, que em demanen el número de compte per a fer-me l’ingrés pel meu primer article. Contesto. Reviso blogs, tots vistos ja. No n’hi ha cap d’actualitzat. Miro la premsa. Li mango The Economist al del costat. Massa feixuc per ara: els articles són llargs. Mig inconscientment, torno a obrir Hotmail. Evidentment, no hi ha res de nou, i el tanco. Creuo alguns correus amb el Paul, el que organitza partits de futbol entre empleats de l’empresa. És del Liverpool i diu que el seu equip va jugar millor que el Milan a la final de la Champions. No sap què diu. S’indigna quan li dic que va ser un partit dolentíssim. Trobo una notícia interessant de la Màfia: els botiguers de Palermo s’han aliat per no haver de pagar el pizzo, l’impost revolucionari. Diuen que el 80 per cent dels comerços el paguen i que, per a alguns, això és insostenible. ¿Com pot existir Sicília i, en general, el sud d’Italia, a l’Europa actual? És curiós com fascina —a mi el primer— aquest mundillo del crim organitzat italià. Fascina, com si tingués alguna cosa atractiva, positiva. I en realitat tot és merda, extorsió, assassinats. Gent morta, pobresa, marginalitat, una societat desestructurada. Penso això i recordo que el Wolfowitz em va dir que m’enviaria Gomorra, aquest llibre que parla, precisament, de la Cosa Nostra, la màfia napolitana. Sense moure’m un pèl, torno a mirar-me la portada de The Economist. M’agrada la portada d’aquesta setmana. Em passen un link de YouTube amb el videoclip d’una cançó que mai m’havia encantat però que, en aquest moment, em sona genial. La deixo sonar. Passen les hores i a veure si s’acaba la jornada laboral aviat, que avui a l’hora en punt se’m caurà el boli de la mà com fan els funcionaris.