Fa quatre anys, al Regne Unit hi va haver una investigació pública sobre les pressumptes pressions que el Govern exercia sobre els mitjans i els seus funcionaris. Era poc després de la invasió d’Irak. La televisió pública, la BBC, havia agafat un discurs crític sobre aquesta campanya i, a resultes de les tensions entre l’Executiu i la cadena, una persona va morir. Era el doctor David Kelly, un alt funcionari britànic que, al mateix temps, era informant anònim d’alguns periodistes de la BBC. Kelly havia acusat el Govern d’haver exagerat les proves per atacar l’Irak. En fer pública la BBC aquesta informació, Kelly es va trobar al centre de la crisi més gran del Regne Unit en els últims anys. No va suportar les tensions i es va suïcidar.Això va fer que s’obrís la investigació pública en la qual va testimoniar mig Govern britànic, entre ells el primer ministre, Tony Blair. Jo vaig tenir la sort de poder ser el corresponsal de l’Avui a Londres durant el mes d’agost de 2003 i vaig poder seguir tot el procés. Anava quasi cada dia als jutjats de Londres i escoltava els testimonis. Alguns dies no calia anar-hi perquè els testimonis eren personatges secundaris. Però em vaig empassar moltes hores i moltes compareixences. Però cap d’elles va ser com la de Blair. Em va semblar extraordinari. No he sentit mai a ningú amb una capacitat oratòria i de convicció similar.
Al final el jutge va dictaminar que el Govern no havia pressionat ni als periodistes ni al doctor Kelly, cosa que dubto. Segurament, la intervenció de Blair va tenir un pes important per a convèncer el jutge.
Avui, Blair ha anunciat que marxa, que abandona el càrrec. Ho ha fet amb un altre discurs memorable. Sempre l’han acusat d’estar massa preocupat per com el recordarà la Història, i probablement és cert. El seu speech ha tingut tots els ingredients per a que se’l qualifiqui d’històric: tenia contingut (s’hi resumia l’acció de Govern d’un dels líders més importants de l’últim segle), emoció (l’auditori l’escoltava amb un silenci vibrant i semblava que en qualsevol moment Blair es posaria a plorar) i el puntet de demagògia necessari (i no dic que això estigui malament). I tot això, sense llegir. Detall d’importància.
El contingut: A Blair el recolzen els fets. “Agafeu qualsevol ciutat anglesa i compareu-la amb fa 10 anys”, ha dit. Inapel·lable.
L’emoció: S’ha sincerat, o ha fet veure que ho feia. “Amb la mà al cor, he fet el que creia que era correcte pel país. Em puc haver equivocat, però això ho heu de dir vosaltres”. Ha admès que pot haver errat, especialment en el cas de la invasió d’Irak, però diu: sóc humà.
La demagògia necessària: La darrera frase, la cirereta del pastís. “Els britànics són especials. El món ho sap i nosaltres, al nostres pensaments més íntims, també. Aquesta és la més gran nació del món”.
L’any passat vaig anar a un dinar. Era un dinar d’aquells en què es convida als periodistes per a vendre’ls alguna moto. En fan a diari les empreses, les fundacions i qualsevol organisme o entitat que vulgui tenir presència als mitjans. Aquell dia a mi em va tocar anar a un dinar amb el Samaranch, que presideix una fundació benèfica que fomenta l’esport. Una cosa com una altra. Però el dinar va ser interessant. Erem deu o dotze, no més, al Círculo Ecuestre. Feia relativament poc que havien tombat la candidatura de Madrid als Jocs Olímpics de 2012, que finalment va guanyar Londres. Samaranch ens va explicar el moment previ a les eleccions: “Londres no tenia opcions de guanyar els Jocs. Paris i Madrid estaven per davant seu. Però tres dies abans Tony Blair va arribar a Singapur [ciutat on es va fer la elecció]. Li havien programat visites personals de deu o quinze minuts amb tots els membres del Comitè Olímpic Internacional [que són els que voten]. I els va anar convencent, un a un. I Londres va guanyar els Jocs”. Es pot dir que ell solet va guanyar els Jocs.
Tony Blair, amb els seus pros i contres, amb més pros que contres en la meva opinió, ha estat segurament el millor polític de la seva generació. L’únic lider que hi ha hagut a Europa. Espero que no el trobem a faltar.
Entrades
4 comentaris:
Tony Blair és un polític captivador. Va tenir una proposta necessària —la tercera via— en un moment clau (la fi d'una era política al Regne Unit, la fi del conservadurisme tacherià) i el seu estil personal ple d'elements necessaris per un líder polític (oratòria, convicció...) li han garantit aquests deu anys de govern. És cert que la gestió interna del país ha estat un encert i que ha impulsat reformes que només l'esquerra podia liderar, però hi ha una cosa que un polític mai pot fer: mentir. Anar a la guerra de l'Irak va ser un error en les formes (segurament el fons el puc compartir), però decidir entrar en un conflicte armat és, segurament la decisió més extraordinària i darrera que ha d’adoptar un govern, i en últim extrem, el seu president o primer ministre. Els dubtes que ell tenia no els va traslladar a l'opinió pública quan buscava l’aquiescència dels britànics, i la geoestratègia (consolidar-se com l'aliat dels Estats Units) no justificava anar a una guerra. Ell sabia que calia més diplomàcia per aconseguir una resolució de l'ONU i, en canvi, es va deixar endur per mentides (o si vols dir-ho així: en la manca de certesa) per ficar el país en una guerra. És un llast molt pesat que no pot quedar arraconat per una bona gestió interna. Soc pessimista pel balanç que en farà la història: deu anys en la història d’un país no és res, i si hom ha de triar el fet més transcendent de la gestió de Blair, crec que no hi ha dubte que serà la de co-liderar una guerra il•legal.
dos articles molt interessant! ho expliques de tal manera que fins i tot els més catetos ho entenem!
Interessant balanç del Guardian parafrasejat per Joaquin Estefanía a El País:
"El diario The Guardian exponía las siguientes tendencias de la década Blair: la expectativa de vida de los hombres ha crecido 1,8 años, y la de las mujeres 1,3; las inversiones extranjeras aumentaron desde los 123.000 millones de euros anuales a los 183.000 millones; el salario semanal de los varones ha aumentado de 525 a 717 euros; el acceso a plataformas multicanal de televisión ha pasado del 25,5% de los hogares al 78,6%; y número de teléfonos móviles se ha incrementado de ocho a 65 millones. Pero el precio medio de la vivienda se ha disparado de 106.000 a 253.000 euros, la población encarcelada ha pasado de 61.114 reclusos a 79.380, los 473.000 alumnos de la enseñanza privada se han convertido en 615.000, y el número de cámaras de vigilancia en las calles y locales públicos ha visto un crecimiento meteórico de 100.000 en 1997 a cuatro millones en la actualidad. El principal debe de la política económica de Blair es que las desigualdades entre ricos y pobres no han dejado de crecer, hasta el punto de hacerla irreconocible entre muchos militantes laboristas (lo que explica en parte los sondeos) y algunos de los teóricos que acompañaron a Blair en la aventura modernizadora de la tercera vía".
"El principal debe de la política económica de Blair es que las desigualdades entre ricos y pobres no han dejado de crecer".
No hi estic GENS d'acord.
Si, com diu l'article que cites, "el acceso a plataformas multicanal de televisión ha pasado del 25,5% de los hogares al 78,6%; y número de teléfonos móviles se ha incrementado de ocho a 65 millones" és perquè les desigualtats entre rics i pobres s'han reduït. Dic jo.
Publica un comentari a l'entrada