Crònica Barcelonina 1: el rellotger

Al carrer Mandri hi ha un rellotger. Es diu Bordàs. El Bordàs és un rellotger únic per dos motius: perquè no n’hi ha cap més en aquell carrer i perquè és esquizofrènic, tot i que crec que ell no ho sap. El nom del comerç (“Aquí és”) ja indica que no és un lloc normal. Feia anys que no hi anava.

Divendres vaig tornar a entrar en aquell antre fosc i desendreçat. El Bordàs és un home vell, calb, més aviat geperut, que es va posant i treient les ulleres i que té molta mala llet. Jo ja havia tingut alguna experiència amb ell fa uns anys i des de llavors sempre havia procurat evitar-lo. Però treballa bé i, de fet, no conec més rellotgers al barri. El Gus havia deixat el meu rellotge a la botiga per a que jo el pogués passar a recollir, ja refet, el divendres. El meu objectiu era entrar, agafar el rellotge, pagar i marxar amb la major cel·leritat possible. Si podia ser en dos minuts millor que en tres. L’home tendeix als monòlegs, que no als diàlegs, i pot ser molt pesat. I a més, és perico. Un perico pesat (perdó per la redundància).

Jo volia ser veloç, com he dit, però al “Aquí és” el tempus sempre el marca el Bordàs, que per alguna cosa és rellotger. Ho hauria d’haver recordat.

— “Hola, vinc a recollir un rellotge que van deixar a nom meu”. Segons de silenci.
— “Jo a tu et conec?” em va respondre mentre em mirava mig de perfil, amb el cap inclinat, com desconfiat. Pel to vaig entendre que, afortunadament, l’home no em recordava.
— “Sí que em coneix, sí, però feia anys que no venia”.

No va contestar. Es va girar i, donant-me l’esquena, em va demanar: “I què vens a buscar?” Li vaig donar els detalls del meu rellotge i li vaig recordar que un amic meu l’havia deixat allà a nom meu, avisant que jo el passaria a buscar. “Qui va deixar-lo és qui hauria de venir-lo a buscar”, va dir. No ho vaig entendre gaire, però vaig quedar-me en silenci. Ell va començar a remenar capses.

En aquella botiga hi apila desenes de capses a on s’acumulen els rellotges sense cap mena d’ordre ni criteri. Les capses són desiguals: unes són de fusta, d’altres de cartró… fins i tot havia reutilitzat una antiga capsa de plastic de mini-croissants Caprabo. Ell anava treient capses, però el meu rellotge no apareixia. Cada vegada que treia una nova capsa, posava la mà i remenava els rellotges buscant el meu, però sense èxit. Cada x temps, ell me n’ensenyava un i em demanava: “És aquest?” Jo responia que no i li recordava els detalls que ja li havia donat abans: “No, el meu té una corretja de pell marró”. “No, el meu té la esfera platejada”. I així anar fent.

“M’estic tornant boig!”, va cridar tot d’una. Fins aquell punt, l’home havia estat —sorprenentment— prou calmat. Ara ja tornava a ser el de sempre.

Cada vegada regirava les capses més enrabiat. Les treia, les plantava davant meu amb un cop a sobre la taula, ho regirava tot, em preguntava detalls del rellotge que ja li havia donat i tornava a començar la operació.

De sobte, va perdre els estreps.

— “Home, és que no pot ser! Ha de venir a buscar el rellotge la mateixa persona que el va deixar! On és el teu amic? Que no pot venir?”
— “No, no pot.”
— “¡Doncs jo no sé què fer perquè em tornare boooig!”. La seva frase era imprecisa perquè no és que estés a punt de perdre la cordura, no. Mai n’ha tingut.

L’home estava encès. Jo ja veia que hauria de tornar a Londres sense el meu rellotge, però vaig veure clar que una retirada a temps podia ser una victòria.

— “Buenu, doncs ja li diré al meu amic que vingui a recollir-lo.”
— “¡¡Sí, digues-li que vingui perquè sinó em tornaré boooig!!” Els crits retronaven en aquella petita botiga.
— “Però no cal que s’enfadi, que jo no he fet res.”
— “No, si no ets tu: ¡¡¡sóc jo!!!”

Vet aquí. En algun racó del seu caòtic cervell, aquell home conservava alguna frase lúcida per a regalar al món.

Mentre sortia per la porta i ja trepitjava el carrer, vaig sentir una veu ofegada, gairebé avergonyida, provinent del fons de la botiga.

— Perdona…

Potser és la última paraula que li hauré sentit pronunciar en la meva vida.