Crònica Barcelonina 2: el futbol

Dissabte va ser un dia farcidet: vaig tenir un comiat de solter, en el qual vaig fer un parèntesi per anar al Camp Nou a veure el Barça, que es jugava la Lliga.

El Barça depenia del que faria el Madrid a Saragossa i, per tant, l’ús d’una ràdio era inevitable. Així vaig anar a l’estadi: samarreta del Barça i transistor.

Als moments previs estava amb el meu germà Eloi i vam sentir l’alineació, plena d’errors. Frank Rijkaard va triar jugar amb els tres baixets (Xavi-Deco-Iniesta) malgrat que no hem guanyat cap partit amb ells que recordi, i com a mínim cap dels importants. A més, en aquest partit era important aturar De la Peña, un jugador que si té espais al mig del camp és mortal. Calia un jugador fort que el frenés, però Rijkaard va decidir posar tres jugadors baixos i tècnics. A més, va col·locar de titular Gudjohnsen, un jugador que feia temps que no jugava. ¿Per què ara sí? I a més el va posar d’extrem, quan és un jugador que no té velocitat. El merder que ha organitzat Rijkaard amb les anlineacions aquest any ha sigut monumental.

“Aquest tio és burro!”, li vaig dir a l’Eloi. Em vaig indignar.

Només començar el partit, dues ocasions clares per a l’Espanyol, originades perquè ningú era capaç de tallar De la Peña i fer una falta a temps. A la tercera, gol de l’Espanyol.

Afortunadament, Messi es va posar l’equip a l’esquena i va marcar dos gols que ens van posar per davant al mateix temps que el Madrid perdia a Saragossa.

L’ambient al Camp Nou era impressionant, com poquíssimes vegades l’he vist. Quan perdiem 1-0 i el Saragossa va marcar al Madrid, el públic, jo el primer, es va tornar boig. Semblava que guanyéssim. La tribuna, on normalment no piula ningú, cridava desaforadament. Un que seia davant meu feia d’animador del cotarro, alentant-nos a cantar mentre movia els braços amunt i avall. Només per aquest ambient ja s’han de guanyar els partits.

Però al minut 89 sento per la ràdio “Gol del Madrid”. En aquell moment, aixeco la vista, veig que Tamudo està sol i… gol de l’Espanyol. Silenci. El Madrid i el Barça empaten i els blancs es queden líders.

Les cares que vaig trobar sortint del camp no recordo haver-les vist abans. No crec que hi hagi hagut una decepció similar, un shock tan brutal, en els anys en què he anat a l’estadi. Ens veiem líders i en menys d’un minut ho vam perdre tot.

Fa exactament un any, quan el Barça acabava de guanyar la Champions League i erem els reis del mambo, vaig poder dinar un dia amb el Sandro Rosell. Em va dir: “Rijkaard no en té ni idea de futbol. Només l’ha encertat quan tenia 11 jugadors i no havia de fer experiments a les alineacions”. No me’l vaig creure. I ell: “Creu-me, creu-me! No en té ni folla!” Ves per on, ara veig que tenia raó. Rijkaard ha sabut fer-ho molt bé mentre ha tingut un equip reduït i que no havia guanyat títols. Després ha fet el ridícul: ni ha gestionat bé el planter ni les alineacions.

Total, que acabat tot me’n vaig anar al comiat de solter a ofegar les penes en whisky.