Cuina i comunisme

M’estic especialitzant en arrossos. Haver de cuinar cada dia m’ha obligat a posar-me les piles. Menjar pasta i pizza cada dia és sostenible durant tres mesos, però no durant els vuit mesos que ja porto aquí. He hagut d’aprendre a variar la dieta i a cuinar-m’ho. La setmana passada vaig innovar (és un dir) i vaig fer un arròs amb verdures seguint els passos que havia vist a casa tota la vida. No me’ls havien explicat, però de veure’ls em semblava que ja m’ho sabia. Em va quedar un arròs decent.

Ahir ja vaig perfeccionar la recepta, afegint-hi bolets i carn. Poca conya, em va quedar bo. Evidentment, el sofregit que m’envia la meva mare és determinant.

Havent dinat vaig llegir al diari que un polonès s’havia despertat després de 19 anys de coma. “On són les cues per comprar el pa?”, es veu que va preguntar l’home. Clar, ell va perdre la consciència quan el seu país encara era una dictadura comunista on es racionava el menjar i ara s’ha trobat un país capitalista i membre de la Unió Europea. Un país que em cau bastant malament, per cert.

Després de fer la migdiada (¿se li pot dir així a una dormida de 6 a 7 de la tarda?), vaig anar al cine a una sala que hi ha a Baker Street, a uns deu minuts de casa. No hi havia anat mai i em va agradar. Cine petit, però, a diferència de la majoria de sales d’aquí, era còmode i acollidor.

La peli tractava, tornant al tema del comunisme, de l’Alemanya Oriental. Explica la història d’un dramaturg sospitós de ser poc afí al règim. En aquell país, els serveis secrets (la Stasi) espiaven a tot quisqui amb una eficàcia absoluta. En vint minuts et cablejaven la casa i et posaven micros a tot arreu. I després feien guàrdia per escoltar i prendre nota de tot el que deien i feien els sospitosos. Em va semblar una peli molt bona.

Mentre la veia, pensava: poca conya amb Alemanya. Són un país superestrany, capaç d’impulsar el nazisme (a la zona occidental) i de dur el comunisme al seu estat més pur (a la oriental). I avui, aquestes dues meitats, la occidental i la oriental, conviuen com un sol país. Al·lucinant.

D’una banda, critico als alemanys per haver sigut responsables de coses tan bèsties. Però per l’altra, em trec el barret per haver estat capaços d’aprendre la lliçó, estar-ne penedits i haver liderat la Unió Europea amb un altruïsme que ningú més ha igualat.