Henman

Aquesta és la crònica d’un loser. Tim Henman, un tenista mediocre enaltit a la categoria d’estrella pel simple fet de ser l’únic jugador anglès que juga a Wimbledon i que té opcions d’arribar a vuitens de final.

El públic embogeix quan ell juga. L’anima com si presenciéssin un partit de futbol, cel·lebrant cada punt amb crits i joia. Però mai fa res seriós. Quatre semifinals en 14 anys és tot el seu bagatge. Recordo com em va sorprendre aquesta devoció pel Henman fa quatre anys, quan vaig viure aquí mig any. Llavors, si no m’equivoco, encara jugava el Sampras. I jo pensava: com poden tenir cap esperança en aquest jugador tan dolent? Després vaig saber que des de 1936 que un jugador britànic no guanya Wimbedon i clar, en tenen ganes. Els francesos també s’exciten cada vegada que un jugador del país té una mínima possibilitat de guanyar Roland Garros. Igualment, fa la tira que cap gavatxo no el guanya.

És curiós. El Regne Unit i França organitzen els tornejos més prestigiosos del tennis mundial però ja no gener jugadors d’elit. Per què deu ser? Fa dècades, René Lacoste —francès— i Fred Perry —anglès— van ser campions de Ronald Garros i Wimbledon, respectivament. Ara, una cosa similar seria impossible.

I encara tinc una pregunta més: ¿a què es deu que, tant René Lacoste com Fred Perry, acabéssin muntant exitoses marques de roba?

Per cert, aquest any Tim Henman no ha arribat ni a vuitens. Avui l’han eliminat a la segona ronda.