Entre els personatges que integren la fauna britànica està el professional de la barra. A Catalunya, o a Espanya, també existeix el client assidu dels bars, però és una persona totalment diferent a la britànica.
Ahir a la tarda, quan el sol queia, vam anar a jugar a futbol a Regent’s. Després de suar una estona, vam voler descansar i agafar forces amb una pinta. Vaig triar un pub nou. No és que l’acabin d’obrir, sinó que l’acabo de descobrir. El tinc molt a prop de casa, però està amagat entre els complicats carrers d’aquesta ciutat. El fet és que, una vegada a dins, quan la Marta i jo portàvem una estona parlant, em vaig adonar que a la barra hi havia un senyor. L’interior del pub potser té sis o set metres quadrats, no és gens gran, però no m’havia adonat de la seva presència. El senyor era allà des del principi, però no m’hi havia fixat. Era un professional de la barra.
El professional de la barra té una característica bàsica: es camufla amb l’entorn. Tant, que ni el veus. No fa res, és allà dret, al costat de la barra, mirant a l’infinit i sempre té al davant una pinta que assaboreix lentament, sense pressa però sense pausa. I es pot passar hores així.
Recordo que, fa quatre anys, vaig treballar dues setmanes en un pub. Cada dia, o quasi, entrava al local el mateix personatge: un home baixet, amb barret i bigoti, que es col·locava dempeus al costat de la barra, just al costat de la zona reservada per a cambrers, i demanava una pinta d’ale, la cervesa anglesa típica. Aquell era el seu lloc i el seu moment. Degustava la pinta igual que l’home que vaig veure ahir, lentament, sense pressa però sense pausa, mentre mirava a l’infinit en silenci. Potser creuava alguna paraula amb la responsable del pub, però eren excepcions. La seva norma era restar callat. El professional de la barra és una figura més aviat trista.
Jo no sabria estar en una barra sense fer res. Sense llegir el diari, o una revista o un llibre, sense estar mirant un partit de futbol o parlant amb algú. Però jo no sóc un professional de la barra, ells sí.
dilluns, de juliol 30, 2007
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)


1 comentari:
Je t´adore, mon ami, le temps!
Crec que tots tenim un cert delit de ser professionals de la barra. En el fons, admirem la capacitat de deixar passar el temps, amb tranquil•litat i sense el neguit dels nostres dia a dia, assaborint tots els detalls d’una bona cervesa —sigui rossa o negra—, com el personatge de la barra.
Per cert, ara que han prohibit fumar als pubs, aquesta sensació encara s’accentua més.
el marquès +
Publica un comentari a l'entrada