Soprano

La Soprano és la senyora gran, americana i de cognom italià que em va embolicar per a que l’ajudés en aquell ja famós viatge a Barcelona. No es diu Soprano, però li diem així. A la Soprano li vaig buscar entrevistes, li vaig concertar hores i la vaig atendre tant bé com vaig poder. És una dona imprevisible i que demana moltes coses i de forma desordenada. És una experiència agobiant. Al final em va pagar la meva ajuda amb un “moltes gràcies, però al final no vens a Barcelona”.

Avui, després de passar tres dies a Catalunya i de —fins i tot— sopar a El Bulli per la patilla, en part gràcies a la meva col·laboració, la Soprano m’ha picat la esquena. “Thank you very much. You did an excellent job”, m’ha dit. Tot seguit, com a mostra d’agraïment, m’ha entregat un regal. Un codonyat del Montseny. Aquesta Soprano és molt imprevisible. No sé què faig ara amb un codonyat del Montseny, però vaja, com a mínim ha tingut el detall d’agraïr-me els serveis prestats. He començat a donar-li les gràcies: “Thanks a lot, there was no need to…”

I aleshores m’ha interromput. “Your work is not finished, though”. Aha, ja deia jo. La Soprano acaba de descobrir que la empresa segurament no li pagarà un traductor per a que li dobli algunes de les entrevistes que va fer a Barcelona, que estan en castellà. Si això es confirma, necessitarà que algú tradueixi i dobli aquestes entrevistes. I qui ho farà? Servidor.

Vaig a posar-me la L de LOSER. Ara torno.