Pes

Diumenge, abans d’agafar l’avió, vaig aconseguir pesar-me a la bàscula de casa, que mai havia sabut com funcionava de tant moderna que és. Del resultat, una constatació: des que visc a Anglaterra m’he engreixat prop de vuit kilos.

Que consti que no em sembla malament: sempre havia estat esquelètic i ara trobo que faig millor cara. Però la sensació d’engreixar m’és estranya: no l’havia tingut mai. Des dels 16 o 17 anys fins els 25 (quan vaig venir a Londres) el meu pes només havia variat en tres kilos. I aquests tres kilos els vaig agafar arran d’una lesió que em va obligar a fer repòs. Es pot dir que el meu pes ha estat pràcticament inalterable des que tinc us de raó sobre aquest tema.

I ara de cop i volta m’he engreixat vuit kilets, que, insisteixo, ja em semblen bé. Però abans menjava amb despreocupació i ara, quan selecciono els aliments que ingeriré, no puc evitar de pensar-hi i preguntar-me si trio correctament. Avui he anat al supermercat i cada producte que triava em feia dubtar. ¿Serà prou sa?

D’altra banda, també em pregunto: com he engreixat? Què ha canviat? Crec que hi ha diverses raons, però dues de principals: 1) em passo tot el puto dia assegut en una cadira, i 2) cada dia dino menjar preparat, que, malgrat que procuro que sigui bo, ignoro si és el més saludable del món. Aquests dos motius es resumeixen en un: sempre dino a la taula de la feina.

Foto: un dinar de cada dia.