Crònica novaiorquesa 1: The power of the Gospel

Era diumenge, el nostre primer dia a Nova York, i, ofegats per la calor i el jet lag, vam agafar el metro per anar a Harlem. No és maco, és decadent, brut i deixat, però a creia que a Harlem s’hi havia d’anar. L’objectiu principal era anar a una missa de gospel. De sempre que m’agrada la música negra i que tenia ganes de veure’n una.

Després de passar per l’Apollo Theater, on va gravar els seus millors concerts James Brown fa 40 anys, vam començar a pujar Frederick Douglas Boulevard. Buscàvem una església —la única— que recomanaven a la guia. Només caminant pel carrer se’n veuen moltes, però enlloc trobàvem una missa perquè la majoria ja s’havien acabat. Però, com deia, pujant per Frederick Douglas Boulevard, vam sentir una bateria rebentant-ho tot i la veu d’uns negres cantant. Els gemecs sortien d’un local que estava a peu de carrer. L’accés era una simple porta, com si fos d’una casa. A l’entrada, una senyora tota vestida de blanc com una majordoma surenya, ens va oferir uns fulletons de propaganda i ens va preguntar si hi voliem entrar. “How much is it?”, vaig preguntar, convençut que allò era un enganya-turistes. “It’s free”, va respondre amb naturalitat i simpatia. Hi vam entrar. Era una habitació de 60 metres quadrats, acabada d’inaugurar.

La música s’havia calmat, pràcticament no sonava. Els predicadors de Gospel (literalment, Evangeli) van accelerant i frenant el ritme de les seves paraules constantment. En aquell moment, el reverend portava el fre posat. Parlava de l’Evangeli, clar, i de com Noé va crear l’arca i tot això. Ho explicava suaument, com si estés parlant a la seva nòvia. Les frases eren simples i les repetia una vegada i una altra. Cada cop més ràpid i més fort. Si abans parlava a la seva nòvia, ara estava cridant al butanero. A cada frase, algú del públic cridava “Aleluia!”, o aplaudia, o exclamava “You’re right!”, o aixecava les mans en direcció al reverend, que anava repetint les frases, cada cop més excitat. La interacció era total. I aleshores arribava el moment del climax: “Brothers, say Aleluia!”. “ALELUIA!!”. “Say Aleluia, brothers!!”. “ALELUIA!!!”. La bateria (una nena) i l’organista (un noi) tocaven com bojos, sense pietat, mentre el públic ballava. Una vella del nostre costat, mig posseïda, per poc no es trenca un genoll mentre pujava i baixava el passadís central com si estés en trànsit. Ho havia vist a les pel·lis moltes vegades, però allò superava la meva previsió.

A tot això, per si no ho recordàveu. nosaltres estàvem allà emmig, sense saber quina cara posar i dubtant de si caldria deixar anar un “Aleluia” per a que veiéssin que érem bona gent. L’espai era petit, no erem més de 15 o 20 persones i donàvem molt la nota. El reverend ens anava mirant de reüll.

Com a introducció al Gospel, vint minuts van ser suficients. Vam decidir marxar, ignorant si això faria que s’emprenyéssin. Però no, al contrari: ens volien captar. Tot eren somriures, agraïments per haver tingut la deferència d’entrar i invitacions per a tornar-hi la setmana següent. Van semblar una mica decebuts quan els vam dir que només seriem vuit dies a la ciutat, però la senyora vestida de majordoma surenya va acomiadar-nos amb un somriure: “May God bless you”.