Crònica novaiorquesa 3: Els jueus de Williamsburg (1ª part)

Acabàvem de sortir del Peter Luger, l’ànim era diferent i teniem la panxa plena com una cantimplora. Per fer baixar la carn vam anar a donar un volt per Williamsburg, un estrany barri de Brooklyn.

El carrer principal de Williamsburg (Broadway) parteix el barri en dos. A una banda hi viuen els latinos i, a l’altra, els jueus. Una barreja ben rara, sobretot perquè els latinos ho són tant com poden (colors llampants, cotxes amb la música a tota merda i, evidentment, les finestres baixades) i els jueus són fanàtics. No és conya: el barri està poblat de jueus hasidim, una branca ultraortodoxa del judaisme.

Vist des del Broadway, no teniem molt clara quina era la zona llatina i quina la jueva, perquè a tot arreu vèiem latinos i enlloc vèiem jueus. Vam acabar optant pel costat que vèiem més buit. En veure que començaven a aparèixer els primers hasidim i que els cartells deixaven d’estar en anglès per passar a estar en jueu, vam saber que l’haviem encertat.

Als hasidim els detectes fàcilment: van tots de negre, amb el cos tapat amb una bata que tapa les cames fins a l’alçada dels turmells. Porten un barret fosc de pells amb forma d’ensaimada, una frondosíssima barba i les patilles tan llargues que s’hi fan trenes —literalment—. He llegit a alguna banda que van sempre de negre com a mostra de dol perquè el temple —crec que de Salomó— no serà reconstruït fins el retorn del Messies. En resum, per a que ens entenguem: ESTAN COM UNA CABRA. Si sabéssin que el Messies ja ha arribat i que juga al Camp Nou amb el malnom de ‘Pulga’…

Bé, el fet és que aquests jueus ultraortodoxes no només existeixen, sinó que a Nova York hi ha un barri que n’està ple. Ple a petar. Quan ens hi vam endinsar ja era divendres al vespre, vigilia del shabat (dissabte), un dia que els obliga al repòs absolut. No poden fer res. Malgrat que ja estava tot tancat i que el silenci era quasi absolut, pel barri encara es veia gent i, el més impressionant, tots anaven amb el mateix uniforme que he descrit. Teniem la sensació d’haver retrocedit en el temps. Les poques noies que vam veure anaven, senzillament, amb una túnica i una mena de caputxa —tot negre—. I també se’ns va creuar algun nen de dos o tres anys: no anaven de negre, sinó de blanc, i portaven el cap rapat excepte a la part de les patilles, que s’hi havien deixat trenes. Acollonant.

De gent normal, allà, no en vam veure. Només al final de la excursió ens vam creuar amb dos latinos, com si fos un símptoma de la nostra sortida del túnel del temps.