The Special One

"Please don't call me arrogant but I'm European
champion and I think I'm a special one"
The Special One, només arribar a Chelsea (2004)

Jose Mourinho ja no entrena el Chelsea. Feia mesos que The Special One (L'especial), com ell mateix es va batejar, li estaven marcant el compte enrere. Era previsible que tard o d'hora el farien fora perquè no estava bé al club, però ha sorprès que l'acomiadéssin ara, quan tot just la temporada acaba de començar.

L'impacte de la notícia ha estat molt gran a Anglaterra, on, en el fons, adoren a The Special One. Crec que l'impacte de la seva marxa és similar al que va tenir l'adéu de Cruyff al Barça. La diferència entre els dos casos, potser, és que el futbol aquí es viu diferent. Aquí relativitzen les derrotes i, malgrat que visquin molt el futbol, s'ho prenen amb molta més calma que a Espanya. A Mourinho el trobaran a faltar.

El trobarem a faltar, millor dit. Jo sóc el primer que desitjava veure'l perdre, però he de reconèixer que li donava una vidilla interessant al futbol. No tota aquesta vidilla era positiva: sovint era nociva. Però és com allò que es va preguntar el Montalbán: ¿Contra Franco se vivia mejor? Jo crec que contra Mourinho sí que es vivia millor.

Ara, en realitat, ja m'és una mica igual qui guanya la Premier League aquest any. El meu objectiu era que no la guanyés el Chelsea, però ara tant me fa. (De fet, avui hi havia un gran partit, Manchester United-Chelsea, i no l'he vist perquè he preferit fer altres coses.) Em queda el record de les seves derrotes l'any passat, tant a la Premier com a la Champions.

A The Special One, però, no crec que li perdem la pista. A Anglaterra, a Espanya o a on sigui, aquest home encara seguirà liant-la. Només té 46 anys. Com a mínim li queden 15 d'entrenador de primer nivell.