Si em preguntéssin en què són diferents els anglesos, diria que en la parsimònia. Hi ha altres coses, però sobretot la parsimònia. Davant de situacions quotidianes que fan bullir la sang d’un llatí com jo, els anglesos actuen amb total impassibilitat. Això ho veig cada dia, però més que mai des que el dilluns va començar una vaga dels treballadors del metro.
Aquesta vaga em sembla salvatge. En una vaga de transport públic, normalment s’estableixen uns serveis mínims. Doncs no. Els treballadors de l’empresa que gestiona la majoria de línies de metro de Londres (aquí cada línia té un propietari diferent) han decidit que no treballen. La companyia ha fet fallida i diuen que els seus llocs de treball perillen. Resultat: nou línies tancades. Res de serveis mínims: tancades i barrades. El metro de Londres no és cap broma: hi passen tres milions de persones al dia.
Això, per si sol, m’enerva. Però encara m’emprenyo més quan les vies de transport alternatives (bàsicament, autobus) actuen com si res no passés: no augmenten les freqüències, per exemple, i la saturació és acollonant. Ahir vaig haver de deixar passar tres autobusos abans de poder ficar-me en un. La gent intentava entrar a empentes. A Espanya tot això s’hauria fet entre crits. “Señoraaaaaaaaaa!!” Aquí no, silenci absolut. Ens putejem mutuament, però amb elegància.
Per acabar-ho d’adobar, els conductors d’autobus (uns éssers estranys) no ajuden gaire. De vegades, incomprensiblement, paren uns metres abans d’arribar a la parada. Així, els que portem 20 minuts intentant col·locar-nos en aquella part de la parada on acostuma a quedar la porta d’entrada ens quedem amb cara de tontos. Això em va passar ahir. No vaig poder evitar dedicar-li al conductor un senzill “The bus stop is here, motherfucker” mentre li aixecava el dit. Evidentment, ni ell ni ningú dels que m’envoltaven em van fer ni cas.
Quan, finalment, vaig aconseguir entrar al bus, em vaig fixar en la gent de les parades que anavem passant. En algunes ja directament ni ens hi aturavem i les persones que es quedaven allà a l’estacada no només no s’emprenyaven sinó que s’ho agafaven amb filosofia. Uns, fins i tot, ens van fer adéu amb la mà, tot somrient. Jo no entenia res.
Ahir a la tarda, de tornada a casa, com que no tenia pressa, vaig optar per anar caminant. Una horeta i escaig que, si t’ho agafes amb filosofia, passa millor.
Per cert, si alguna vegada heu d’agafar un bus a Londres en plena vaga de metro, un consell: foteu els cops de colze que calgui per, primer, entrar al bus i, segon, pujar al pis de dalt. Incomprensiblement, el pis d’abaix sempre està a petar, mentre que al de dalt poden haver-hi, tranquil·lament, dues o tres cadires buides. No hi ha qui entengui els anglesos.
Entrades
6 comentaris:
Senzillament, lamentable. Un país que se suposa tan avançat hauria de garantir els drets mínims dels afectats.
Si es reconeix el dret a la vaga (a espanya és un dret reconegut a la mateixa constitució, no sé a UK), s'ha de garantir el dret als serveis mínims perquè sino els interessos particulars d'alguns -absolutament legítims, per altre costat- primen sobre els interessos generals de la comunitat.
Paralelament, el que expliques del conductor del bus, no em sorprén. Són així de freaks.
La gent què en diu de tot plegat?tampoc es queixa?forma part del seu caràcter flemàtic?
Ànims i ves fent ús del "the bus stop is here, motherfucker!!". Aviam si això els posa a lloc.
La gent? No es queixa per a res.
Read my lips: PER A RES.
Lamentable lo dels Londoners!! pero a Espanya si fa no fa tambe passa al mateix, l'unica cosa que canvia es que aqui fotem crits i alla no, pero els crits que fotem aqui no serveixen de res, aixi que em mola la filosofia anglesa, es queixen quan serveix per alguna cosa
Preneu nota, fillets. Quan a Espanya, Portugal, Grècia i Turquia s'anava en tartana, al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord el poble ja viatjava en òmnibus (d'on, per cert, la paraula "bus"), mot que ve a significar "transport per a tots" o sigui "públic".
Cal valorar aquests problemets en el seu context just. L'exaltació llatina a voltes us perjudica.
I per cert, l'expressió "motherfucker!" acompanyada d'un gest groller amb el dit mitger o llépol rampant, d'indubtable mal gust, és de procedència nord-americana. Vet aquí per què la gent que pacientment feia la "queue" a la parada de l'autobús, ni s'immutava, pensant: "Another silly American making a fool of himself!".
On hi hagi el clàssic "Two fingers, mate!", que s'apartin les gesticulacions foranes i protocolonials.
Que Déu em salvi.
Sempre quedarà la monarquia britanica per salvar l'integritat d'un pais!
Good bless the queen!
Ànims Bigmouth! Yo tampoco entendería la calma británica ante una situación así, soy más de la opinión de... "¡vale, no servirá para nada, pero el derecho al pataleo no me lo quitan!" Puntualizo, claro, que sin perder la educación... (o al menos intentando no perderla)
Publica un comentari a l'entrada