Poppy appeal

A les 11 hores, del dia 11, de l’11è mes de 1918 es va acabar la Primera Guerra Mundial. Els combats més durs de la Gran Guerra van tenir lloc als camps de Flandes. Allà, sobre la terra arrassada, després de les batalles només hi quedava una cosa viva: les roselles. Posteriorment, gràcies a alguns poemes romàntics, aquesta flor (amapola, en castellà; poppy, en anglès) va esdevenir un símbol.

Des de llavors, cada 11 de novembre es conmemora al Regne Unit. En les setmanes anteriors a l’11 de novembre, molta gent porta el poppy a la solapa. Des dels oficinistes fins als executius. També tots els presentadors de televisió. És el que en diuen Poppy Appeal: una manera de recordar la Gran Guerra, però especialment de donar diners als veterans de guerra, que estan deixats de la mà de Déu. Els veterans acostumen a rebre unes pensions tan tristes i el Poppy Appeal es una de les seves maneres de finançar-se.

Anualment es distribueixen 36 milions de poppies (més d’una per cada dos anglesos). El 2006 es van recaptar 37 milions d’euros, una pasta a simple vista. En realitat, és només una tercera part dels diners que la Legió britànica necessita.

Fins aquí la informació.

Ara la opinió: potser en llegir això sembla que sóc partidari del Poppy Appeal. No hi estic en contra, però em sembla una mica cutre que s’hagi de fer una campanya d’aquest estil perquè el Govern no vol pagar un sou com cal a gent que ha perdut una cama, les dues, o qualsevol altra extremitat, lluitant pel seu país en una guerra. Curiosament, la campanya és molt exitosa (com he dit abans, un de cada dos anglesos compra un poppy), però tot i així els veterans no ingressen prous diners. No podries tenir un detallet, amic Gordon?