Aifon

Aquest dissabte vaig passar per davant d’una botiga d’O2 (l’equivalent de Movistar a Anglaterra — curiosament, O2 també és de Telefónica) i vaig decidir entrar-hi. A la porta hi havia grans anuncis de l’iPhone, el nou telèfon de Apple, i em va picar la curiositat veure’l una mica. Bé: no només vaig poder veure’l, sinó tocar-lo i remenar-lo.

A priori l’iPhone em semblava xulo, clar, com tot el que fa Apple, que sempre mola. Però no em cridava gaire l’atenció. Ara bé, després d’haver pogut agafar-lo, navegar per internet, veure videos de YouTube, consultar l’evolució de les empreses a borsa, mirar Google Maps i tot això, he de dir que em va deixar flipat. Fins i tot enviar un sms, que amb una pantalla tàctil no sabia si seria gaire pràctic, és molt còmode. Això és la bomba, pensava mentre sortia de la botiga.

Avui, en arribar a la feina, he enviat un mail a la família saludant, explicant novetats i intentant fer dentetes als meus germans amb l’iPhone. A Londres ja està a la venda l’iPhone, us encantarà, llàstima que encara no el pogueu comprar perquè només es ven als Estats Units i al Regne Unit, venia a dir entre línies. El Víctor i l’Uri han trigat exactament dos minuts a contestar: ja fa temps que el tenen.

Maricons.