Bonfire

Ahir anava cap al camp per jugar a futbol i només feia que sentir petards. La setmana passada va ser Halloween i aquella nit ja n’havia sentit molts. Però no entenia perquè uns dies després encara se’n tiraven, fins i tot tants o més que a la nit de Halloween.

“Tonight’s Bonfire Night”, em va explicar el Derek, mentre escalfàvem abans del partit. El camp està al costat del carrer i semblava que en qualsevol moment algú ens tiraria un petard. Em va dir que ja ha passat alguna vegada.

La Bonfire Night és com el nostre Sant Joan: la gent fa fogueres i tira petards. Crec que la tradició de Sant Joan ve de lluny, de com els antics cel·lebraven el solstici d’estiu amb rituals pagans. Crec. La Bonfire Night té un origen més mundà: l’any 1605, un grup de catòlics anglesos va intentar incendiar el Parlament britànic amb una bomba. La intenció era matar el rei, Jaume I, i la major part de l’aristocràcia mentre es trobaven a la mateixa sala, la Cambra dels Lords. Creien que així podrien acabar amb l’incipient protestantisme anglès. No se’n van sortir i, des de llavors, el seu fracàs es celebra cada 5 de novembre.

Atrapats els conspiradors, el principal damnificat va ser Guy Fawkes, l’encarregat d’executar l’atemptat. El van condemnar a ser penjat a la forca, tot i que, una vegada a la tarima d’execució, va aconseguir saltar i trencar-se al coll. Tècnicament, es va suïcidar, per tant. Una cosa no gaire catòlica, paradoxalment. A Fawkes encara el recorden cada any, cremant ninots amb la seva cara a les fogueres. Aquí, als traïdors, ni aigua.

Tot i la mala premsa, a Fawkes encara hi ha qui el venera. Els anarquistes de principis de segle XX, per exemple, asseguraven que Fawkes era la única persona que havia entrat al Parlament anglès amb intencions honrades.

Qui hagi vist la pel·lícula V de Vendetta reconeixerà el personatge, on es recorda a Fawkes com a un visionari.