Drama nacional

El renovat i espectacular estadi de Wembley va viure ahir un drama nacional. Anglaterra necessitava un simple empat amb Croàcia per classificar-se per a l’Eurocopa d’aquest estiu. Croàcia ja estava classificada, no es jugava res, i Anglaterra jugava a casa, a Wembley, el mític Wembley. Coser i cantar, que diria Antònia Font, oi?

No. Al minut 15, Anglaterra ja perdia 0-2.

A la segona part, gràcies a un penal injustíssim, Anglaterra va poder empatar. Ja havien fet el més difícil: dos gols. Només havien d’aguantar 25 minuts per a que acabés el partit i ja serien a l’Eurocopa. Poc després, Croàcia feia el tercer. Anglaterra, out.

Sorprenentment, Anglaterra i Espanya tenen una similitud: són equips de tita-fredes. No tenen caràcter. No importa si són bons o dolents: a l’hora de la veritat, no guanyen mai. Res a veure amb països com, precisament, Croàcia, una nació de 4,5 milions de persones que en la seva curta història ha estat capaç de quedar tercera en un Mundial, cosa que Espanya mai ha aconseguit, i de fer una demostració a Wembley. Ahir Croàcia va demostrar un saber estar i un saber jugar que ni Espanya ni Anglaterra coneixen.

La diferència entre Espanya i Anglaterra és que, si l’eliminada fos Espanya, avui hi hauria gent amb torxes buscant els jugadors pels carrers de Madrid. Aquí, en canvi, s’emprenyen però ho encaixen amb esportivitat. Aquest matí he llegit al The Guardian: “The brutal truth is that English football just isn’t good enough”.

A això se li diu saber perdre.