Rufus

Ahir vaig veure la llum. La llum es diu Rufus. Rufus Wainwright.

En la seva segona nit al Hammersmith Apollo de Londres, vaig anar a veure al Rufus. A priori no li coneixia més de deu cançons; vull dir que no vaig anar com a fan, sinó com a espectador captivat per les poques coses que li havia vist. No m’agrada anar a un espectacle amb expectatives: si ho faig, acostumo a sortir-ne decebut. Ahir havia reprimit les expectatives de portes enfora, però el cert és que, per dins, en tenia moltes.

L’amic Rufus no només va complir les expectatives, sinó que les va deixar curtes. Em va convèncer des de la primera cançó. Va estar senzillament perfecte. De debò, no m’agrada l’elogi gratuït. He anat a bastants concerts. Mai he vist un artista com ell.

Rufus Wainwright canta i actua perfectament, amb la naturalitat de saber que és el millor i, al mateix temps, restant-se una trascendència que empalagaria. He vist molts músics que desvirtuen les seves actuacions intentant demostrar que són els millors. A ell no li cal demostrar res. Quina veu! Com omple l’escenari, encara que no es mogui. No és que en directe sigui millor que en disc, és que el directe és el seu estat natural.

Va tan sobrat de talent que canvia de registre com i quan vol, pot cantar el que vulgui i canviar en un segon. Pot ser cantautor, cantant de pop o cabaretista, el que vulgui, sense immutar-se. La seva exhibició va arribar al climax quan, imitant els tenors antics, va cantar una balada irlandesa sense micròfon. Jo, que seia a l’última fila, ho vaig sentir a la perfecció. Els 3.500 espectadors que ompliem el teatre estàvem amb la boca oberta.

Per posar-li algun però diria que es va allargar una mica massa als bisos. Però clar, el molt cabró va deixar pel final una perla, Gay Messiah, i llavors ja li vaig perdonar tot.

Toca diumenge a Barcelona, per cert.

Algunes mostres del seu talent:

— Going to a town

— Hallelujah

— Gay Messiah