Sam & Dave

Hi ha posts condemnats al fracàs, a no rebre l’aprovat de l’escassíssim públic que llegeix aquest blog. La desaprovació es manifesta en absència de comentaris. Aquest post és un d’aquests.

Fa cosa de deu anys existia un diari que, si no m’equivoco, es deia Eco. Era del Grup Godó, tenia un perfil popular —barat, temes lleugers— i va fracassar. Quan estava a les últimes, en un esforç per impulsar les vendes, van ser dels primers en fer això que ara fan tots els diaris: fer regals, donar cupons per a descomptes i tot això. Un dia, comprant l’Eco aquest et donaven un recopilatori de Sam & Dave. Desconeguts per mi aleshores, vaig voler escoltar-los en veure alguns dels títols de les seves cançons. Era època de vaques magres, el Napster encara no s’havia inventat i per descobrir música nova havies de a) escoltar molt la ràdio, i/o b) comprar música de grups a qui mai havies escoltat. Semblo un iaio explicant batalletes, però d’això només fa deu anys. Després de molt insistir, el Comte de Sivilla va accedir a comprar-me’l.

Va resultar que el tal Sam i el tal Dave eren uns cracks. Els clàssics músics americans de mitjans de segle XX que, com qui no vol la cosa, treballant dur i sense pretensions, van establir les bases de la música que escoltem avui. Com tothom en aquella època, publicaven discos com xurros (¡fins a quatre el mateix any! Una mitjana de disc per trimestre, quina diferència amb el disc bianual d’avui dia).

Per algun motiu ocult, darrerament no faig més que sentir una de les seves millors cançons: Hold on, I’m comin’. Remenant l’iPhone a la botiga d’Apple, aquest tema va començar a sonar. Dissabte vaig sentir-la a la darrera pel·li que he vist (American Gangster). O ahir mateix, al Selfridges (uns grans magatzems de Londres), reversionada per Beyoncé. Sona a tot arreu.

Tornen Sam & Dave? Siguin benvinguts.