A day at the races

El tren ens va deixar allà mateix, a dos passos del circuit. Haviem sortit des de l’estació de Paddington i en una hora ens hi vam plantar.

La gràcia de les carreres de cavalls, em sembla, no són les carreres com a tals, que també, sinó les apostes que fas. És a dir: veure cavalls corrent mola, però el millor és jugar-t’hi calers i, sobretot, guanyar.

Després de clavar-nos una salsitxa anglesa tamany Rocco vam anar a fer les primeres apostes. N’hi havia de molts tipus, però ens vam inclinar per l’opció senzilla: dos pounds a la victòria d’un cavall. En el viatge d’anada jo m’havia estat empollant els cavalls que corrien, els favorits, etc. Amb aires de gran sabiduria, pero sense tenir-ne ni idea, vaig apostar al número 4, ‘One Gulp’. Un de la feina m’havia dit que és primordial donar-te-les de gran entès. La Salt&Vinegar i la SusieQ van preferir apostar al cavall amb un nom més divertit o al que vestia els millors colors.

A la primera volta, One Gulp anava últim: bona aposta has fet, vaig pensar. Però, estranyament, a la segona i última volta, el meu cavall va remuntar i guanyar. Em vaig embutxacar 4,4 pounds per cada un apostat. No era molt, però em va donar corda per presumir una estona i per pagar una ronda de capucinos (és el que té anar amb dones: en comptes de cerveses, capucinos). Bé: el fet de guanyar a la primera em va fer pensar que això dels cavalls és ben fàcil. Error.

No vaig endur-me ni un cèntim més. I la gràcia és guanyar. De fet, com deia, em sembla que la gràcia dels cavalls, més que la carrera en si, són les apostes.

El circuit estava ple de ludòpates, generalment de mitjana-avançada edat. Grups d’amics animant el seu cavall. “C’mon Number Four! C’mon my son!”, cridava un d’ells. També vaig veure una vella xaruga confessant al seu veí que havia apostat 10 pounds a un cavall infravalorat i que si guanyava donaria la campanada (es pagava a 65 pounds per cada un apostat: s’hauria endut 650 pounds). Evidentment, era una visionària de pacotilla i el seu cavall va resultar un fiasco: la vella va perdre els diners. Per últim, algun desgraciat va veure com, en una altra carrera, els dos favorits queien consecutivament després de saltar la última tanca. El tercer cavall, que ja ho tenia tot perdut, va acabar guanyant i els que hi havien posat diners van fer calaix.

La gent va a les carreres de cavalls a passar el dia i, sobretot, a gastar-se els diners, que és una de les coses que més agrada als anglesos. Vinga a fer apostes, vinga a veure cervesa. Entre una cosa i l’altra, cada persona es va deixar un dineral. Gran negoci, això dels cavalls.