Homeless

“És irònic que un reporter expert en economia tingui les seves finances personals en tan mal estat”. Ed Mitchell era periodista del canal anglès ITN i tenia un sou de 145.000 euros anuals. Havia arribat a entrevistar Margaret Thatcher, John Major i Tony Blair, els tres últims primers ministres. Avui dia és un homeless que dorm cada dia en un banc públic.

La culpa és de l’alcohol i de la seva incapacitat per desenganxar-s’hi. Als anys 80, Mitchell va començar a treballar per a l’agència Reuters. Les oficines estaven a Fleet Street, carrer històric del periodisme anglès on la majoria dels diaris tenien la seva redacció. Avui dia ja no en queda cap, però als 80 encara hi havia molta vida. Imagino que era un carrer vibrant, amb periodistes amunt i avall, buscant informació i quedant amb les seves fonts. Els periodistes, tradicionalment, han sigut gent de mala vida, bevedors, cínics i puteros. Fleet Street concentrava tot el que necessitaven. Els seus pubs mai no van tenir problemes per arribar a finals de mes.

En poc temps, Ed Mitchell va caure en aquesta xarxa. L’associació europea de periodistes d’informació econòmica li va pagar una estada en una clínica de desintoxicació, però no va abandonar l’alcohol. Diu que en el seu pitjor moment bevia 10 pintes (uns cinc litres) de cervesa al dia. No trobo que sigui molt, comparat amb el que he arribat a veure que mama la gent d’aquest país. L’any 1999, Mitchell va perdre la seva feina a la cadena americana CNBC i, el 2005, la combinació d’alcoholisme i un deute desmesurat va acabar amb el seu matrimoni de 25 anys. Fa deu mesos li van embargar la casa. Després de dormir una nit al sofà d’un amic, va agafar tot el que tenia i es va posar a dormir al carrer. Ara viu amb els 75 euros setmanals que cobra de l’atur.

Sorprenentment, Mitchell assegura que, després de 30 anys treballant dur, mai s’ha sentit tant lliure com ara. “Cada dia em pregunto: ¿què passarà avui?” , explica. “És una vida que t’ensenya a apreciar els petits luxes i detalls”. La setmana passada, algú li va deixar al seu banc una barra de xocolata embolicada com a regal. Aquesta és ara la gran alegria d’algú que ho havia tingut tot: una barra de xocolata.

Malgrat tot, desitja que la seva situació actual no s’allargui molt i, de cara al futur, es postula com a possible col·laborador de ONGs. Ara sap el que és ser un homeless i voldria ajudar a altres a evitar que segueixin el seu camí.

“No pretenc morir al carrer”, diu abans de ficar-se al sac de dormir.