Història del divendres

Divendres, 14:30h. Surto de la feina i vaig a Liverpool Street, l’estació des d’on parteixen els trens que van a l’aeroport de Stansted. Mentre camino, penso que potser he apurat massa. Si tot va bé, arribaré a l’aeroport a les 15:30h, una hora i tres quarts abans que surti el vol. Però, no sé per què, temo que pugui sorgir algun problema.

És molt estrany, però el meu pressentiment es compleix: només arribar a l’estació veig que l’andana està a rebentar de gent. Una senyoreta informa que hi ha retards perquè s’estan fent obres a la línia. Un clàssic londinenc: s’estan fent obres, hi ha retard, fote’t. Malgrat el caos que hi ha, al cap d’una estona anuncien que hi haurà un tren a les 14:50h. En saber-ho, em posiciono ràpidament per a entrar-hi, i ho aconsegueixo. Els vagons estan a rebentar. Jo com a mínim tinc butaca, però molts van drets. El tren acaba sortint una mica més tard, però en veure’l arrencar suspiro alleugerit. Per un moment he temut que hauria d’agafar un taxi per anar a l’aeroport. El trajecte en taxi pot costar 80-100 lliures (100-130 euros), el mateix que el bitllet d’avió.

Iniciem la marxa. Llegeixo una mica el diari, però acabo adormint-me per la falta de son dels últims dies. Uns minuts després em desperto amb el tren aturat. El motor fa uns sorolls estrany2s, com si no pugués arrencar. Al cap d’una estona, el maquinista ens informa: s’ha trencat un rail de la via, just davant nostre, i no podem seguir avançant. Em quedo petrificat: ¡Hem d’agafar un avió! Aprofitant que passa un revisor, pregunto per quanta estona en tenim. Em respon que com a molt vint minuts. “Encara arribo a temps”, penso, tot i que cada cop vaig més apurat.

Passem l’espera emmig d’un silenci total: el tren està infestat de gent amb les seves maletes, semblem un convoi de la línia Katmandú-Nova Deli. La diferència és que ningú parla, ni tan sols pel mòbil. No es veu nerviosisme per enlloc, ni comentaris de resignació. Res. Silenci.

Només una cosa trenca la calma: el carro de les begudes. Als trens anglesos, a mig trajecte, sempre passa un senyor venent cafè, te, refescos i snacks. Que el tren estigui atiborrat de gent no sembla un problema per al senyor de les begudes, que empeny el carro com pot.

Al final no són vint minuts d’espera, sinó vint-i-cinc, però l’important és que tornem a estar en marxa. Jo respiro tranquil, però a la resta de la gent sembla que li sigui igual. No deixen anar cap expressió d’alegria, cap “ja era hora” ni cap “per fi”. Segueixen immutables, amb el mateix careto de lluç. El més curiós és que tots anem a l’aeroport. No és que estiguin arribant tard a la feina, i que per tant no els preocupi fer tard, sinó que podrien perdre un avió. Tant se val. Els anglesos creuen que en aquesta classe d’incidents protestar no serveix per a res. Segurament tenen raó en el curt termini, però estic convençut que si es queixessin més sovint el transport els serveis del país no funcionarien tan malament, almenys a llarg termini.

Bé, com deia el tren ha tornat a arrencar, sembla que ja tot va bé. Arribaré molt just a l’aeroport, concretament una hora abans que s’enlairi l’avió. Tinc la enorme sort d’haver fet el check in per internet, cosa que em tranquilitza perquè em permet anar directament a la porta d’embarcament. L’única cosa que em fa patir són els controls de seguretat: són tan exhaustius que et poden fer perdre molt temps.

La meva alegria dura poc: uns minuts més tard, el tren torna a parar. El maquinista ens explica ara que hem de parar cinc o deu minuts més, tot i que no n’especifica la causa, o si ho fa no ens n’enterem perquè els altaveus no funcionen bé. Per fi la gent comença a reaccionar. No diré que es posa nerviosa, perquè seria exagerar molt, però alguns ja comencen a fer trucades. Passen els minuts i el tren torna a arrencar. Però al cap de poc… ¡torna a aturar-se! Començo a pensar que se’n foten. Afortunadament, crec que ja falta poc per arribar. Ara bé, en aquest moment són les 16:25h, només falten 50 minuts per a que surti el meu avió i jo estic tancat en un puto tren. Quan estic a punt de treure una metralleta, el tren es posa en marxa.

Finalment, a les 16:30h el tren arriba a Stansted. S’obren les portes del tren i la gent surt en tromba. La seva calma era només aparent: tothom estava fent tard però no ho exterioritzaven.

L’aeroport està molt buit. Suposo que molta gent s’ha vist perjudicada pels retards del tren. Passo el control en un pis pas i en vint minuts ja sóc a la porta d’embarcament. L’avió surt puntual. Comença el cap de setmana.