La gota malaia

Avui m’ha sortit un post llarguet, però el tema ho demanava.

Anit, com sempre, vaig llegir una estona abans de dormir. Quan les pestanyes ja em pesaven massa, vaig deixar el llibre i vaig apagar el llum. En aquestes condicions, normalment trigo pocs segons en adormir-me, però ahir va haver-hi una cosa que m’ho va impedir: el soroll d’una gota.

Plic, plic, plic.

Inicialment, vaig intentar ignorar-ho, però, incapaç de tancar definitivament els ulls, el soroll cada cop em posava més neguitós.

Plic, plic, plic.

Desvetllat, vaig llevar-me a veure què passava. D’on venia el soroll? Vaig pensar que potser no havia tancat bé alguna aixeta del lavabo, però d’allà no en sortia res. Després de rastrejar-ho tot, vaig localitzar el soroll: venia d’un dels racons de l’habitació. Ara bé, misteri: no hi havia aigua per enlloc, només un soroll: plic, plic, plic. Vaig pensar que els del pis de dalt potser no havien apagat bé la dutxa i, sense donar-li més importància, em vaig tornar a ficar al llit. Després de tapar-me les oïdes amb els coixins vaig aconseguir, finalment, tancar els ulls. Eren les 11 de la nit i em quedaven sis hores i mitja per llevar-me.

Mentida: sis hores i mitja era una previsió massa optimista. A les 3:45h aproximadament, m’ha despertat un soroll:

Plic, plic, plic.

Desorientat encara per la son, he encès el llum. Una gota queia des del sostre fins al meu llit, concretament, estava mullant la nòrdica a l’alçada de les meves cames. He fotut un salt i he començat a mirar-me la gotera amb estranyesa. Quan per fi he pogut obrir bé els ulls m’he quedat acollonit: el sostre i una de les parets de l’habitacio tenien marques d’humitat pertot arreu, com si el pis de dalt estés inundat i l’aigua s’hagués anat colant per les escletxes de l’edifici. L’aigua havia avançat lentament i ara mullava el guix de les parets.

“Què faig?”, he pensat.

M’he posat un jersei i, després cobrir el llit amb tovalloles per a que absorvíssin les gotes que queien, he anat al pis de dalt. Era d’hora per despertar la gent, però també era d’hora per a que se m’inundés la casa.

Els pisos del meu edifici no tenen timbre, s’ha de picar a la porta, i, per tant, a les quatre de la matinada he començat a fotre cops com un desesperat. Zero èxit. Després de provar-ho una estona, he decidit anar a veure la House Manager, l’equivalent a la portera, una dona que viu al mateix edifici i que és la que s’encarrega de netejar l’escala i tenir-ho tot més o menys en ordre. El problema és que per accedir a on ella viu havia de sortir al carrer. Quin remei: jo i el meu pijama hem sortit al carrer. Era fosc, feia vent i m’estava morint de son. Però suposo que avui els elements no jugaven a favor meu i tampoc he estat capaç de despertar-la. Imagino que la gent, si senten algú picant a la porta a aquelles hores, deuen pensar: “Que el donin pel sac”. Entendria el raonament si no fos perquè el perjudicat era jo.

En vista del meu fracàs, he tornat a casa per evaluar l’estat de les goteres. Fidel a la meva sort, la situació havia empitjorat: ara n’hi havia una mica més. A aquest ritme, aviat em veia amb canoa. Decidit a solucionar-ho d’una vegada, he tornat a pujar al pis de dalt a fotre cops a la porta. Al principi, res, però al cap d’una estona he sentit que algú es llevava, obria la porta de la seva habitació, encenia el llum i caminava fins a la porta. “Per fi”, he pensat. La persona en qüestió m’ha examinat una estona per l’espiell de la porta i, suposo que espantat pel meu deplorable aspecte, ha decidit tornar per on havia vingut, apagar el llum i tancar-se a l’habitació. I jo allà amb cara de gilipolles. No ha servit de res que tornés a picar amb força. Bé, de res, no: he despertat als d’un altre pis, que han vingut a veure què passava. Resignat, he decidit tornar a casa a esperar que es fes de dia.

Mentre mirava per internet a veure si podia trucar als bombers, o a la policia, o a l’ajuntament, jo què sé, he pensat que en aquestes condicions no podia anar a treballar. No podia deixar l’habitació amb goteres pertot. El que més por em feia era que en qualsevol moment caigués una part del sostre, desfeta per l’aigua. La olor de guix era omnipresent.

He anat a la sala d’estar i m’he estirat al sofà, completament vençut. Tenia son, però el neguit m’impedia adormir-me. A les 5:30h, l’hora de llevar-nos per anar a treballar, he anat a despertar el R. per veure si ell sabia què podia fer-se en aquests casos. Però, oh sorpresa, en aquest moment les goteres havien desaparegut. Les marques d’aigua seguien allà, però l’absència de gotes reduïa l’amenaça.

Vist això, he decidit anar a treballar i que, des de la feina, faria les gestions necessàries per a solucionar el problema. Total: dutxa i a treballar.

Ara mateix m’estic morint de son.