Crònica dubaitiana 1: ¿Què és Dubai?

No és un país ni una ciutat: Dubai és un emirat, un dels set que integren els Emirats Arabs Units (EAU). Els EAU són una mena d’estat federal amb algunes lleis comunes i amb particularitats a cada emirat. Els territoris estan governats per un ruler (governant, monarca) diferent i la legislació varia en funció de cada territori.

Els EAU només tenen 36 anys de vida. El desembre de 1971, els set emirats es van independitzar del Regne Unit i van passar a ser un racó del desert sense cap mena de gràcia però amb un punt a favor determinant: l’existència de petroli al seu subsòl.

Descobert força tard, durant la dècada dels 60, el petroli va convertir-se en el principal motor de l’economia del país. Fins aleshores, els emirats subsistien gràcies a l’ajuda del Regne Unit. Ignoro si la descoberta de petroli va incentivar la seva independència. Ho ignoro però ho sospito.

Durant els primers anys com a estat independent, els EAU van anar tirant de petroli. En aquella època, Dubai era pràcticament un poble, com es veu a la foto que he penjat.

Avui dia, el petroli segueix sent el motor de la economia del país. El set emirats posseeixen una desena part de les reserves mundials de cru, segons la informació oficial. Però el petroli un dia s’acabarà i per això des de Dubai es va començar a pensar, fa aproximadament deu anys, en posar els fonaments del país per quan no quedi ni gota de cru.

L’aposta de Dubai és renéixer. Convertir-se en una cosa nova. Els rulers de l’emirat han perseguit dos objectius principals: 1) ser una ciutat de referència en la economia i el turisme mundial, en resum, sortir al mapa, i 2) atreure capital estranger. Per aconseguir tot això, han hagut d’aplicar noves polítiques: han permès que els estrangers comprin cases i terrenys (una innovació al món islàmic) i també han creat zones free-trade per a que les empreses estrangeres s’hi instal·lin pagant zero impostos, per exemple. A més a més, han creat grans esdeveniments esportius (de tennis, golf i, si se’n surten, de fórmula 1).

De moment, Dubai ha aconseguit fer-se un nom i s’ha convertir-se en un pol d’atracció. Dels dos milions d’habitants que té l’emirat, només 300.000 són locals (les dades de població varien en funció de la font, però permeten fer-se una idea). La resta són immigrants, siguin rics (occidentals) que venen a treballar a les delegacions de les grans multinacionals o pobres (orientals) que venen a aixecar els edificis i les infraestructures per a que el somni dubaitià sigui possible.

Aquesta és una de les grans claus de Dubai: la construcció. Per a passar de ser un poblet a una de les principals ciutats del món en tant poc temps, cal construïr a un ritme inimaginable. Només quan trepitges Dubai te n’adones de la bogeria que s’hi està perpetrant. Es calcula que una quarta part de les grues de tot el món es troben en aquest emirat. Els gratacels ja es conten per centenars i encara se n’estan construïnt més. Tot el que s’edifica és per a acollir a les ordes de gent que s’estan traslladant a viure al país i per donar cabuda a la quantitat d’empreses que s’hi estan instal·lant.


Els nous edificis es construeixen durant les 24 hores del dia. No s’atura mai. A la nit, quan es fa fosc, les grues encenen uns focus de llum potentíssims per a poder seguir treballant. Alguna vegada, abans d’anar a dormir a les tres de la matinada, mirava per la finestra i veia els gratacels a mig fer i les grues treballant amb els llums encesos tota la nit. És impressionant. Això permet que els edificis creixin com bolets. En els tres anys que havien passat des de la meva última visita ho vaig veure canviadíssim.

Amb la construcció, Dubai s’està situant al mapa. S'hi està aixecant el que hauria de ser principal aeroport del món (que servirà d’enllaç entre els aeroports d’orient i els d’occident), l’edifici més alt del món, el parc d’atraccions més gran del món, el centre comercial més gran del món, etc. Un dia, un periodista li va preguntar a l’actual ruler de Dubai: “¿Per què volen que tot sigui el més gran del món?”. I ell va respondre: “¿I per què no?” Jo crec que l’objectiu de tot això és posar la ciutat al mapa i que, quan la gent pensi en com expandir la seva empresa o a on anar de vacances, Dubai li vingui al cap.

Explicat així, sembla que Dubai sigui el paradís i que el seu ruler, Sheikh Mohammed bin Rashid Al Maktoum, sigui la encarnació del nou messies. Però no oblidem que, al cap i a la fi, els EAU són una dictadura i que si demà al crack del ruler se li passés pel cap expropiar tots els diners i les propietats que els estrangers tenen a Dubai, ho podria fer.
.