Cap lògica

Cada dia, la meva empresa em posa un cotxe per a que em porti de casa a la feina. És un luxe, cosa innegable. Però també és cert que, en una ciutat tan gran i complicada com Londres, si no ho fessin d’aquesta manera segurament la gent no podria arribar puntualment a les sis del matí. Tret d’aquest detall, insisteixo: tenir un BMW esperant-te a la porta de casa per portar-te a treballar és un luxe. I més quan veig el que costa aquest servei.

Cada matí, el trajecte, de 15 minuts, li costa a l’empresa 23 lliures (30 euros). És a dir, uns 600 euros mensuals. Pràcticament un sou dels que s’estilen a Barcelona. Una pasta indecent.

I jo encara surto barat perquè visc a prop. Hi ha gent que té la residència a una hora i escaig de Londres. A ells el cotxe també els va buscar cada matí. Per exemple: al PJ, un tècnic que treballa amb mi, el cotxe li costa 120 lliures al dia, és a dir… 150 euros! I el PJ no és el conseller delegat de la companyia, sinó un mindundi qualsevol a qui li toca treballar en horari de matins.

Està bé que les companyies es preocupin pels treballadors, però no té cap lògica que la meva es gasti 3.000 euros al mes en fer arribar el PJ a la feina. Cap lògica.

La meva empresa, n’estic segur, és el somni humit de qualsevol fons d’inversió diposat a fer diners ràpids i fàcils. Només retallant aquestes despeses ja multiplicarien instantàniament la rendibilitat de l’empresa.

Ara, hi ha un problema: no estem en venda. De moment.