Chaise longue

Hi ha hagut canvis al pis. No només en el preu que pago, que com deia al post anterior s’ha disparat un 30 per cent, sinó també en altres aspectes. Abans vivia amb dos catalans i ara amb dos gavatxos: noi i noia.

Fa un parell de mesos que la Lise va substituir a l’A., que se’n va anar a viure a Madrid. I aquest passat cap de setmana, el R. va deixar la feina i se’n va tornar a Barcelona. A la seva habitació ha entrat el Jean-Rémi, un noi de més o menys la meva edat que treballa a la meva empresa (però no al meu equip).

La cosa ha canviat radicalment, però de moment no tinc queixa. A Catalunya els gavatxos tenen mala fama, però no acabo d’entendre perquè cauen pitjor que els italians, els anglesos o els alemanys… ara que ho penso, totes aquestes nacionalitats cauen malament en general. Els italians són uns plastes, els anglesos uns borratxos i els alemanys uns capquadrats. ¿No serà que els raros som nosaltres?

Encara hi ha un altre canvi: els propietaris del pis ens van obligar a canviar els sofas i les cadires perquè diuen que podrien contenir material tòxic, i que —en cas d’incendi— el fum que generarien seria altament perillós. Va bé saber-ho quan ja fa un any que hi visc! En fi, els propietaris ens van donar un xec per a comprar-ne de nous (un xec amb els diners molt justets, no us penseu). Amb aquests calers vam encarregar a la web d’Ikea cinc cadires, un sofà gran i una chaise longue, per allò de donar un toc de qualitat.

Ahir els d’Ikea ens ho van portar tot… excepte el sofà, que se’l van deixar.

Després de sopar, vaig estrenar la chaise longue. Allà tumbat només em faltava una copa de vi, una arpa i uns grans de raïm per a semblar un senador romà. Mig estirat vaig escoltar el Barça per la ràdio. Bon partit de tràmit contra el Celtic, però terrible la notícia de la lesió de Messi.
.