Retirada a temps

Setmana Santa a Navarra i Euskadi. Molt menjar i molta neu. El menjar m’ha fet guanyar un parell de kilos. La neu per poc no em fa perdre alguna extremitat. Les carreteres estaven fatal. I no perquè fóssin dolentes. Com es nota que a Navarra i el País Basc els sobra la pasta. Només s’hi ha d’anar per a veure-ho. Un escàndol.

Ahir, mentre tornava a Londres, pensava que el trajecte mereixia un post. Tenia tots els ingredients: sortida amb una hora de retard (en aquest cas, vam perdre una hora revisant els noms de tots els passatgers perquè es veu que n’hi havia més dels registrats; al final, problema solucionat, però ja vam perdre una hora) i arribada al lamentable aeroport de Luton amb les habituals cues per al control de passaports. Pensava en escriure sobre això, però es que és la mateixa història de sempre. Ja tinc pocs lectors; no cal que avorrim els que queden.

Però llavors una senyora rossa, grossa i de galtes vermelloses i amb aspecte d’haver menjat molt fast-food a la seva vida, va entrar en escena.

En arribar a la zona del control de passaports, vaig voler fer una foto per a poder penjar-la al blog. Als deu segons, aquesta senyora de galtes vermelloses vingué cap a mi i em digué, amb un agradabilíssim to d’amenaça, que esborrés la foto que acabava de fer.

No estava per a moltes tonteries. Eren les 12 de la nit, tenia son i encara em faltava una hora d’autocar per arribar a casa. Vaig esborrar la foto sense protestar i la porqueta em deixà en pau. Quedi dit: les cues eren tan llargues que vaig fer les fotos des de ben lluny. No hi sortia ningú que no fossin passatgers emprenyats.

Però la gordeta tenia ganes de gresca. Al cap d’una estona vingué acompanyada d’un senyor amb cara d’enculador professional. Aquest amable personatge m’exigí que li ensenyés les fotos que tenia al mòbil. El senyor no s’immutà quan, entre les instantànies, n’aparegué alguna d’un comiat de solter que va acabar una mica malament. Potser es va posar content i tot, ho ignoro, tot i que la cara no ho reflectia. En comprovar que havia esborrat les fotos de les cues, el paio m’amenaçà amb treure’m el mòbil si tornava a fer fotos dins de l’aeroport. No serví de res que li expliqués que no ho sabia, ni que a la zona on jo estava no hi havia cap cartell que ho avisés. Tampoc serví que a l’aeroport d’Stansted es pugui parlar pel mòbil o fer fotos sense cap problema. L’enculador professional es posà seriós i jo vaig pensar que una retirada a temps pot ser una victòria.

No tinc clar que ahir fos una victòria, però com a mínim no va ser una derrota humiliant.
.