Cold

Resulta que la torxa olímpica va passar ahir per Londres. Evidentment, no em vaig desplaçar fins al centre de la ciutat per a veure tot el tinglado. Aquí cada setmana hi ha algun esdeveniment d’aquests. T’hi acabes acostumant.

El cap de setmana ha estat entretingut. Divendres a la nit vaig anar a fer birres amb els de la feina. Hi ha una que se’n va i a Londres els comiats sempre es maten amb cervesa. Forma part de la filosofia anglesa. Vam acabar la nit en un garito al nord de King’s Cross escoltant als Cross Kings (valgui la redundància), un grup amateur bastant divertit. La nit em va deixar una lliçó per a la història: mai més no tornaré a veure cervesa Red Stripe.

Dissabte va ser llevar-se, paracetamol, torrades i cap a Shepherd’s Bush. Vaig anar a casa del Poggi, un italià de la feina que viu allà. Haviem quedat amb més italians. Objectiu: Lost, quarta temporada. Ens vam empassar d’una tirada els vuit primers capítols de la quarta temporada de Lost, els únics que s’han emès fins ara. De tant en tant, paràvem la projecció per a picar alguna cosa. La nòvia/dona del Poggi és una cuinera espectacular i va preparar de tot. Brotxetes de gamba, tomàquet i carxofa. Pastís d’espinacs amb formatge. Calamars farcits. Guacamole natural. I de veure, Campari. Genial. Això va ser el dinar. Després, entre capítol i capítol, van anar caient més coses: gelats de iogurt i maduixa amb gerds naturals per sobre; cafè italià; tè libanès. El colofó va ser el sopar: pizza. La massa l’havia fet el mateix Poggi unes hores abans i els condiments eren senzills: tomàquet, mozzarella fresca i alfàbrega. Una margarita. Fantàstica.

Davant d’aquesta exhibició, per a mi Lost va quedar en segon pla, evidentment.

Ahir diumenge, en llevar-me, vaig veure que estava tot blanc. Nevava. Sorprenent que nevi en ple mes d’abril, i sobretot quan 48 hores abans feia més aviat caloreta. Vaig abrigar-me a consciència i em vaig escapar fins a Regent’s Park a fer fotos. Molt maco, tu, però el fred em va anar calant, poc a poc, pràcticament sense que me n’adonés. Quan a quarts de tres vaig arribar al centre els meus ossos eren cubitus. Sorprenentment, el centre estava força buit. Mai ho està. ¡Si fins i tot es podia caminar per Oxford Street! Inicialment, vaig teoritzar: tothom és als parcs, fent fotos de la nevada. Però després vaig recordar que ahir la torxa olímpica passava justament per aquells carrers i que, per lògica, el centre hauria d’estar a reventar. Londres sempre destrossa els meus raonaments.

Per a recuperar la temperatura em vaig ficar al cine a veure ‘Lust, Caution’, l’última pel·lícula d’Ang Lee. La pel·lícula no em va matar i el meu (ja) refredat va empitjorar. La noia que seia al meu costat va flipar bastant quan em va veure enxufant-me un tub al nas. Era un medicament per a descongestionar-lo, però clar: ella no ho sabia.

Acabada la peli, i rendit, vaig anar a casa a recuperar-me. Ja no en vaig sortir.
.