M’he quedat parat en saber que en John Prescott, exnúmero dos de Tony Blair al Govern britànic, era bulímic.En Prescott és un senyor gras, amb cara d’antipàtic, de perfil polític tirant a gris (més gestor que líder) i molt fidel al primer ministre. Quan Blair va deixar el càrrec, ell també va marxar. Ara només és diputat al Parlament, una tasca que abandonarà a les properes eleccions.
En Prescott està a punt de publicar les seves memòries (qualsevol personatge britànic d’una mínima rellevància escriu les seves memòries, un fenòmen cada cop més habitual a Espanya). En elles hi confessa que va patir de bulímia, aquesta malaltia que et fa menjar com un posseït per encabat vomitar-ho tot.
La bulimia és una malatia molt desagradable. Personalment, em supera. Veure algú endrapant a tota pastilla —amb els llavis pringats i les galtes com un hàmster— amb l’únic fi de saciar la seva obsessió em provoca marejos. Clar que fins avui dia mai no he vist a cap bulímic de debò, tot el que he vist són representacions a la tele, com per exemple a la dolentíssima sèrie Laberint d’Ombres. Cadascú té les referències culturals que té.
L’exnúmero dos de Blair explica que va ser bulímic durant dues dècades. Ara ja fa un any que està net, i pot parlar-ne i reflexionar-hi. Atribueix la malaltia a l’estrès. Quan més complicades se li posaven les coses a la feina, més engolia: “Podia empassar-me una llauna sencera de llet condensada, pel simple fet de menjar. Feia coses d’aquest estil. Els pastissets del Marks & Spencer eren un dels meus preferits, encara m’encanten. Podria estar menjant-ne per tota la vida. Sempre que vaig al restaurant Mr Chu, el meu xinès preferit a tot el món, podria empassar-me el menú sencer”.
Estava realment malalt. Afortunadament per a ell, la seva esposa (a qui li havia intentat amagar la malaltia) el va enxampar. “Se’n va adonar per les restes que vaig deixar al vàter, i també per tot el menjar que desapareixia”, explica. La dona el va forçar a anar al metge, i gràcies a això ara està recuperat.
La història m’ha semblat sorprenent, però no es inaudita. He sabut que l’Elton John també va ser bulímic. I l’exfutbolista Paul Gascoigne, Gazza, un dels grans. O el pilot de Fórmula 1 David Coulthard. També el famós mentalista Uri Geller (el de les culleres doblegades). I l’actor Dennis Quaid, i l’Elvis Presley.
Quan he vist la llista he flipat.
.
Entrades
4 comentaris:
Vaya tema más desagradable. Me ha gustado lo de las referencias culturales, realmente las tuyas dejan mucho que desear... En fin que pese al maquillaje no has ganado nada de glamour...
Petonets al culet.
Amic, com ha dit algu, es comenca maquillat per feina i s'acaba maquillat per oci. He conegut alguns japos que es maquillen. Es veu que forma part de la cultura del pais. Espero que aixo no ens arribi a nosaltres perque quan veig a alguna de les meves germanes maquillant-se penso que els paios tenim molta sort!
ey draq, seguint el teu consell et deixo un comentari: he flipat amb lo del David Coulthard, que fort, amb la de kl q perden per carrera! Referent al teu post del Tibet, si vols fes una ullada al meu post de l'estancia q vaig fer a Nepal la passada setmana, tot un deliri de rebel.lio tibetana. Pero t'aseguro q son els millors, incomparable el poble tibeta, increible tots amb els qual hi vaig parlar.
(Perdo per les faltes, he pasat mes d'un any quasi no parlant catala)
1-maquillar-se mola, i t'ajuda a sentir-te guapa.
2- el que no mola es demaquillar-se
3- per la foto el post no tenia molt bona pinta...però ha sigut interessant. segueix aixi big!
Publica un comentari a l'entrada