Torben

La porta no convidava a la confiança. Ja sé que un centre d’osteopatia tampoc no necessita ser la Teknon, però vaja, una mica més de glamour no hauria estat malament. Era el típic edifici anglès, mal parit, fatal cuidat i, com diria Antònia Font, uns acabats horrorosos. Un gremblin fet edifici.

Allà em va atendre en Torben Hersborg, un nòrdic amb cara d’ídem. Calb, ulls petits i transparents i barba per sota de la mandíbula. Diuen que en Torben és un crack, i ahir vaig entendre per què: als cinc minuts m’agafà el coll i me’l girà d’un cop sec. I tots els ossos del coll van fer CRACK, CRACK, CRACK. Em vaig endur el gran sustu. “Així maten a la gent a les pel·lícules”, li vaig dir. Em mirà amb la seva cara de nòrdic inquietant (perdó per la redundància) i somrigué: “Sí, però al següent capítol ressuciten”. Fair enough.

Després em va triturar la columna vertebral de dalt a baix.

La sessió peta-ossos va durar uns deu minuts. Després vam passar a la peta-culs, però això ja és una altra història. (Mamà: és conya).

Mentre em passava pel túrmix, em va explicar que al dia següent (avui) el capità de la selecció sueca de futbol estaria tumbat en aquella mateixa camilla. ¿El capità? ¿I qui és?, li vaig preguntar. “Freddie Ljunberg”. Osti, el dels anuncis de calçotets Calvin Klein. En Ljunberg viu a Londres perquè juga al West Ham. Ara està recuperant-se d’una lesió i visita en Torben regularment.

La meva primera sessió d’osteopatia va anar bé. La veritat és que avui tinc l’esquena millor. Pels quinze minuts —com a molt— que va durar la cosa em van cobrar 50 pounds (60 euros). Bé, els hi van cobrar a la meva empresa, que ens paga una assegurança privada que inclou aquesta classe de luxes.
.