Entrevista al president

Dimecres a primera hora vaig rebre un mail de la CR, la corresponsal de l’Avui, comentant-me una cosa. A la postdata, de passada, em deixava caure que aquella mateixa tarda el Jordi Pujol feia una conferència a la London School of Economics (LSE).

Osti, no ho sabia, vaig pensar. De seguida se’m va encendre la llumeta: el podríem entrevistar per la tele. Amb un parell de trucades vaig aconseguir contactar amb la seva cap de premsa, que ja era a Londres. “No crec que hi hagi cap problema”, em digué. Ho vaig entendre com un sí. Primera prova superada.

Automàticament vaig començar a moure fils: ¿vols dir que al nostre canal els interessarà una entrevista amb en Pujol? Doncs va resultar que sí. La part més difícil va ser que els jefes (anglesos la majoria d’ells) aprovessin enviar una càmera, cosa gens barata, per a entrevistar a l’expresident d’una comunitat autònoma de les 17 que hi ha a Espanya. Perquè això és el que som. Un cony de comunitat autònoma. Per a un anglès, el president de Catalunya és el mateix que el president de Múrcia. En fi. Al final els meus superiors van autoritzar que un càmera es desplacés fins al LSE a fer l’entrevista. Segona prova superada.

Entre tant d’estrès, a l’hora de marxar em vaig posar l’abric i vaig sortir pitant. Quan ja era al cotxe, a mig camí, vaig adonar-me que m’havia oblidat una cosa: “Merda, l’americana!”. Efectivament, anava guarnit amb camisa i corbata, però en sortir de la feina m’havia tret l’americana instintivament, com faig cada dia, a canvi de l’abric. “¿I ara què foto?”. Ja ho veurem.

El primer acte de la tarda era la conferència, després venia la presentació del seu llibre de memòries i més tard, cap a les vuit del vespre, l’entrevista.

La conferència estava presentada pel Paul Preston, un hispanista de Liverpool força reconegut, tot un personatge. En Pujol va parlar en anglès. Se’n sortia prou bé: té vocabulari i coneix la llengua. Ara, quin accent! Parlava igual que en català, però en anglès. “Ui ar lifin a difical moumen”. L’auditori, poblat majoritàriament per catalans, també acollia una trentena de gent d’altres països.

A la conferència vaig veure un Pujol diferent al de sempre. Estava clarament més relaxat i més divertit. Ara està més envellit, però ja pràcticament no té tics —abans semblava el Quim Monzó—. Sovint feia conyetes. “Escolteu, l’heu entès el meu anglès? Els anglesos parlen un anglès molt enrevessat… el meu l’entén tothom”. Se li notaven les ganes de ser simpàtic, de caure bé. Suposo que, als seus 77 anys, deu estar una mica preocupat per com el recordarà la història. Dimecres era com un abuelete, que oscil·lava entre el paternalisme i el bon humor.

Després de la conferència vam anar a una sala diferent per a la presentació del llibre. En aquest punt vaig agrair la presència d’un català que treballa a la meva empresa i que, per casualitat, havia assistit a l’acte. “Hola què tal, què tal: escolta, necessito la teva americana perquè entrevisto al Pujol”. El tio ho va entendre ràpid. A més, tenia més o menys la meva talla i el color blau de l’americana lligava amb la meva roba. Fantàstic.

Per a l’entrevista vam tancar-nos en una sala del LSE. Un cop ja asseguts, en Pujol es va interessar per mi. ¿Tu vius a Londres? ¿Quant temps fa que hi ets?, etcètera.

Vist de prop, il·luminat per múltiples focus, vaig veure’l més vell que mai. Però, la veritat, igual de lúcid que sempre. Sempre ha parlat de forma estranya, i anant-se’n per les branques, però crec que va estar força precís en les seves respostes. Poques vegades es va quedar amb els ulls tancats, pensant, o fent sorolls entre paraula i paraula. Crec que això d’estar relaxat li va bé.

Vaig sortir de l’entrevista una mica decebut. A la meva feina exigeixen que qualsevol entrevista generi titulars. I el Pujol, a aquestes alçades, no genera gaire titulars. Més que per notícies, és interessant entrevistar-lo per les reflexions que fa. Inicialment vaig pensar que no li havia tret tot el suc possible. Però després, repassant mentalment el que havia dit, i al dia següent, revisant la gravació, vaig arribar a la conclusió que, almenys, el contingut final era decent. Llàstima de l’entrevistador. .
.