Ken vs Boris

Avui és festiu a pràcticament tot el món, però no al Regne Unit (quan un festiu cau entre setmana es passa sempre al dilluns següent). Aquest 1 de maig, a més, hi ha eleccions municipals.

L’Ajuntament de Londres és una creació recent. De fa vuit anys, concretament. Abans ja existia, però la Margaret Thatcher el va suprimir el 1986. Diuen que ho va fer per a eliminar un dels principals contrapoders que tenia. L’alcalde d’aleshores era Ken Livingstone, conegut com a Red Ken per la seva ideologia d’esquerres. Era l’època en què el partit laborista britànic encara defensava el marxisme i aquesta classe de coses: no s’havia modernitzat. Suprimit l’Ajuntament de Londres, en Red Ken se’n va anar a casa seva.

Però l’any 2000, Tony Blair va reinstaurar l’Ajuntament de Londres. I en Ken es va presentar a les eleccions (en solitari, ja que el Blair el va vetar perquè el considerava un exemplar de l’esquerra arcaica que ell havia aconseguit derrotar al seu propi partit). I en Ken va guanyar.

Des de llavors, s’ha d’admetre que Londres ha fet un triple salt mortal. No sé si és mèrit del Blair o del Ken, o de tots dos. Ara és una ciutat de referència. Hi ha qui diu que ja ha superat Nova York com a capital mundial, tant en l’àmbit econòmic com en el cultural. Jo tinc els meus dubtes, però pot ser. Quan la gent que havia conegut el Londres de fa vint o trenta anys torna a la ciutat queda parada de l’ambient que s’hi respira. Ara els diners pràcticament es poden olorar, és una ciutat rica. I vibra. Londres és com una pila carregada que està encesa nit i dia.

Tot això ha convertit Londres en un pol d’atracció de gent. Immigrants d’altres països rics venen a treballar en bancs d’inversió, multinacionals o en canals de televisió. I també venen a aprendre anglès. Milers i milers de persones, en total. Per exemple, es calcula que a Londres hi viuen 300.000 francesos, cosa que la converteix en la setena ciutat de França per població. Fins i tot Nicolas Sarkozy va venir aquí a fer la seva campanya electoral. Londres està a rebentar.

La ciutat voreja el col·lapse. És la meva opinió. Els serveis publics funcionen fatal, els restaurants estan a petar, els concerts igual i no es pot caminar pel carrer sense que la gent t’assetgi.

Després, a més a més, hi ha un problema amb el crim. Als barris pobres sovint hi ha ferits o assassinats, sigui amb punyals o pistoles.

En total, diria que els vuit anys d’en Ken Livingstone a l’ajuntament tenen un saldo positiu. La ciutat ha millorat, però hi ha coses que fallen. Després que revalidés el càrrec el 2004 (ja dins del Partit Laborista), avui en Ken afronta la possibilitat de ser alcalde durant quatre anys mes: hi ha eleccions.

Però si als comicis anteriors en Ken va arrassar, en aquests ho té més difícil. El Partit Conservador ha trobat algú que el pot derrotar: Boris Johnson.

En Johnson és un pallasso, un tio conegut per fer conyes constantment (oju al video en un partit de veterans). Alguns el consideren grotesc, però a d’altres els agrada. El seu programa és poc consistent, en general. Una de les seves principals mesures és abolir els autobusos d’un sol pis (els londinencs de tota la vida els denosten). Però tampoc fem demagògia, en Boris també promet altres coses, com un nou contracte laboral al Metro de Londres que eviti les vagues constants. També preveu retirar un dels plans estrella de l’actual alcalde, que pretén cobrar 25 lliures (32 euros) a tots aquells que vulguin circular pel centre de la ciutat en un 4x4.

En Boris fa mesos que lidera les enquestes, però últimament en Ken ha retallat la distància. Al Ken li fa especial il·lusió guanyar perquè el vencedor de les eleccions serà l’alcalde durant els Jocs Olímpics de 2012.

Jo, què voleu que us digui, crec que un canvi no li aniria malament a la ciutat.
.