Pizza

Ahir a la tarda vaig voler provar de fer la massa d’una pizza amb les meves mans. Vaig comprar la farina i el llevat (la clau de tot l’invent). Això, aigua i una mica de sal és tot el que fa falta.

La massa de pizza és fa igual que el pa: barreges l’aigua amb la farina i el llevat, ho sobes durant una bona estona i ho deixes reposar per a que el llevat faci efecte i creixi.

La clau, com deia, és el llevat, un producte curiós i pestilent. Fa pudor de cervesa tèbia. Abans de començar s’ha de barrejar dins d’un pot amb les mesures exactes d’aigua i de sucre que corresponen. L’aigua ha d’estar calenta, però no massa calenta, i tampoc freda. És bàsic que estigui a la temperatura correcta.

Una vegada tenim llest el llevat, el barreges amb la farina i una mica d’aigua i comences a pastar. Els experts diuen que s’ha d’anar fent fins que arriba un moment en què la massa ja és una bola flexible, enganxifosa però no pringosa. “És una qüestió de tacte”, m’havia explicat un italià.

Bé, el meu tacte em deia que allò era una merda. La massa no era ni homogènia ni flexible. Era com una bola de ciment.

Per a alleugerir-la, li vaig afegir una mica més d’aigua i vaig continuar pastant i pastant. Millorà una mica, no gaire, i quan ja portava força estona dale que te pego, vaig decidir parar. Vaig deixar la massa tapada a les fosques, reposant, i que sigui el que Deú vulgui. Me’n vaig anar de casa a veure el Barça-Madrid al pub.

Un parell d’hores després tornava a entrar a casa, deprimit pel partit. 4-1. Lamentable espectacle del Barça. Conscient de la meva doble derrota futbolística i culinària d’aquella jornada, em vaig acostar a la perola on havia deixat la massa de la pizza reposant... i la vaig destapar. ¡Quina sorpresa! La massa havia multiplicat el seu volum, senyal que l’havia fet bé.

Això va mitigar el dolor per la derrota del Barça. Durant tres minuts.

Avui em menjaré la pizza.

.